Per què justament ara?

Falten 4 dies per la Marató

Fa dies que no escric al blog, ni he trobat un "foradet", ni he tingut l'empenta necessària per fer-ho. Als que em pugueu seguir, o llegir, ja sigui ocasionalment o regularment, us dec la crònica de la Mitja Marató del passat dia 17, ara només diré que va anat molt be, genial. 

El motiu d'aquesta actualització no és explicar les ganes que tinc de córrer Diumenge, tampoc per explicar els secrets de la cursa, els entrenaments que he fet ni tan sols el fet que em motiva a córrer. 

El motiu, i és el pitjor que podria tenir per actualitzar el blog, és que estic realment amb els ànims molt baixos, per terra. Ni molt menys perquè no em vegi capaç, que si, ni la por, ni el temor a la distància. Com he dit, és el pitjor motiu, si, una lesió.

Justament ara, una setmana abans de la marató, quan millor estava física i anímicament em lesiono. Tenia unes ganes boges de córrer, em menjava el mon cada cop que sortia a còrrec, "trencava l'asfalt", a cada petjada que feia hi deixava empremta. Sabia que podia i que ho aconseguiria. A hores d'ara, ni tan sols sé si podré estar aquest diumenge a l'avinguda Reina Maria cristina, juntament amb 17 mil corredors més, prenent la sortida. És molt trist, però aquesta és la realitat. Mesos i mesos preparant-me per aquest somni, entrenaments, tirades llargues, esforços increïbles, matinades, exercissis... No m'ho mereixo.

Un altre esquinç, al turmell esquerra. Va ser entrenant a futbol avui tot just farà una setmana. Vaig notar un dolor molest junt a la planta del peu, i pensant-me que podia ser el soli o la fàscia del peu, vaig parar, pensant que descansant un o dos dies i posant-hi gel passaria. M'equivocava, el dia següent i després de fer petits exercicis  amb rotacions de turmell, per la nit, em vaig llevar incapacitat per recolzar el peu a terra. De seguida vaig veure que no era pas una molèstia muscular.

Vaig passar per el metge i em va dir que tenia un petit esquinç al turmell, no tenia cap os afectat, però si, els lligaments. Dient-me que descanses entre 7 i 10 dies i prèviament haver-me fet un embenatge al turmell em va fer marxar cap a casa. Aquesta història ja em sonava, ja l'havia viscut durant l'estiu. Ja vaig patir el "calvari" de les lesions i els esquinços al turmell.

Gens content amb el diagnòstic del metge, que, sent d'una clínica es preocupen més per acabar el seu torn i despatxar, com abans millor, el munt de pacients que s'agrupen a les sales d'espera,vaig haver de buscar remei, o consol, en una altre part. En poques paraules el "metge" em va contestar un sec: "No creo que puedas" a la pregunta sobre si podria córrer diumenge o no. Fart de competència mèdica i la poca preocupació que mostren sobre els pacients vaig decidir, aconsellat, visitar a un quiromassatgista.

Brot d'esperança

Vaig trucar per demanar hora i la "secretaria/dona" quasi em va esbroncar per haver anat al metge i no amb el seu home a tractar-me del turmell. Dient-me que els metges, en trets generals, no en saben (bla, bla...). Em va cridar l'atenció la següent frase "pensa que aquí ve gent amb muletes i surt caminant" Osti tu!

Sent del mateix poble i com a un favor, quasi personal, després de dir que m'interessava molt poder fer una cursa en una setmana vista, em va donar hora en 10 minuts. En un Dissabte on la consulta estava tancada.

Un cop all, el Josep, em va recalcar/explicar les mateixes coses que havia fet la seva senyora minuts abans, sense fer massa cas de les historietes que m'explicava em va dir; "aixó, per el que m'has dit, no és res de lligaments, simplement se t'han mogut alguns ossos" "perquè els ossos es poden moure (...)" Ah Caram!

Així que m'agafa el turmell i amb la facilitat de qui es fa petar els dits, fent-me moure el turmell amb les mans i sense treure'm el embenatge, em va fer sortir uns espetecs del turmell, ara un, ara un altre, ara més avall i aquí també, - "ara, posa't dret, camina, sense por" No em feia mal. Podia caminar perfectament. Ja hagués sortit a córrer en aquell mateix moment. "repòs màxim una setmana i el Diumenge podràs córrer".

Em va donar esperança, tot i que repòs màxim és difícil de fer he intentat seguir les pautes al màxim, però sempre tens contratemps, ara vas just per agafar el tren, ara has de caminar fins a l'escola, fins a casa... Des de Diumenge he alternat moments de dolor i moments que no em feia mal. Moments en que em veia acabant la Marató i moments en que veia clarament que no arribaria ni al km 5.

Aquest és l'estat actual del meu turmell 

La situació actual és que he descartat totalment, o no, fer cap entrenament abans de la marató. La correré, vull estar, si més no, a la sortida, aguantaré fins que el meu turmell digui prou, intentaré ser conscient de que pot anar a pitjor, no fer bestieses.

S'ha de tenir en compte que no he corregut en una setmana i mitja, i això em passarà factura, també sé que el turmell haurà perdut força amb el embenatge i segurament no podré tenir un ritme constant i alegre en carrera. Sé moltes coses, penso molt i m'hi capfico, però la realitat no és altre que la meva voluntat i esperit de sacrifici per  poder afrontar aquest repte han estat molt grans i que ara per una petita torçada de peu jugant a futbol, igual, m'impedeixen aconseguir-lo. Però passi el que passi estaré orgullós de mi mateix i en tot cas, maleiré la meva mala sort.

Diuen, els que hi entenen, que la última setmana abans d'una marató es perd més que no pas es guanya, en quant a preparació  A veure si això serveix a mi també ja que no haure corregut ni un km, però be, està clar que en aquest cas, si que em passarà factura. 

Els objectius canvien. Ara el meu únic objectiu es el d'acabar la carrera, però o a qualsevol preu, per davant d'acabar-la està el disfrutar-la, és en el primer que penso i el que més vull. Però sóc conscient i espero ser-ho en el moment, que si el meu peu diu prou serà prou. Esperem que no sigui així.

Recorregut de la Breackfast Run

Durant el període de lesió he deixat de competir en 2 carreres, la Transplant Run, que em venia molt de gust córrer, a part de ser una cursa solidaria a favor de la gent trasplantada i una molt bona iniciativa, tenia moltes ganes d'intentar fer marca personal en la distància de 5000 metres, però be, un altre cop serà. L'altre cursa, en aquest cas no competitiva, era la Breakfast Run, es la cursa que es córrer el dia abans de la marató i que rememora els últims 4 km i 195 metres de la marató dels jocs olímpics de l'any 1992, acabant dins l'estadi Lluís Companys, òbviament tenia moltes ganes de fer-la, més per motius emocionals que no pas per competir, però crec que es fa cada any, així que "l'any que be serà", que es diu.

I una molt bona noticia, és que he guanyat un dorsal per participar en la Duatló de Sant Fruitós, córrer més pedalar, en tinc moltes ganes. Tocarà recuperar-se de la lesió be i entrenar de valent.

Properament actualitzaré sobre les sensacions prèvies a diumenge i aniré fent les cròniques de les curses que he fet fins el moment, si més no, explicar el més interessant.

Una abraçada als qui em llegiu.

Aleix.