jo

jo

dissabte, 27 d’abril de 2013

UNA DUATLÓ, UNA MODALITAT DIFERENT I UNA GRAN EXPERIENCIA.

Primer de tot m'agradaria agrair a tota la gent que va fer possible la meva participació en aquesta Duatló. La gent que em va votar per Facebook i a l'organització de DSF Sportmed per fer el concurs que em va permetre guanyar la participació gratuïtament. Moltes gràcies a tots.

Que és una Duatló?


Segurament molts que llegiu això ja sabreu que és, però, per si de cas: Una Duatló és una prova esportiva que combina 2 esports diferents; La bicicleta i el córrer. Consisteix en una carrera on s'ha de fer un tram (o 2) corrent i un altre en bicicleta.

La crònica


Aquest passat diumenge (dia 13) vaig tornar a competir, per fi. Però no va ser de la manera que m'hagués agradat. Lluny d'estar recuperat de la lesió, eterna, que m'afecta els genolls vaig decidir prendre part de la sortida de la 3a Duatló de Sant fruitós. Lesionat, l'únic objectiu era passar-ho be i poder acabar.

Estic segur que ningú, en plenes condicions mentals, hagués corregut amb la lesió i el mal que tinc els genolls. Però com que un servidor està una mica boig i és un pel masoquista ho va fer. Per que? Doncs perquè no em puc estar quiet, necessitava, com a mínim, fer aquesta cursa per "treure'm el gusanillo". Tant temps parat suposo que acaba afectant negativament el cervell i tot i que em vaig acabar fent més mal, ho tornaria a fer. Si algú em llegeix, no en prengueu exemple, sisplau.


La cursa


Be, no se si en aquest cas es diu cursa. Una duatló, córrer més bicicleta. Un circuit compost per; 5Km corrent, transició a la bici, 17Km en ruta, un altre "canvi de pneumàtics" i finalització corrents 2.5Km entrant a meta. (circuit)

Abans de la cursa, feia un mes que no corria . Des de la marató no havia pogut fer res d'exercici a peu, només alguna sortida en BTT, però res seriós. Sense prendre-ho com un entrenament sinó com a pura diversió.  Una setmana abans de la duatló vaig intentar sortir a córrer i només vaig aguantar 5 minuts, un desastre, el mal als genolls seguia allà.


Vaig decidir córrer la Duatló perquè havia guanyat la inscripció gràcies a molta gent que em va votar (via Facebook) en un concurs i em sabia greu no poder participar-hi. Be, aquesta seria la versió "oficial", la verdadera és que no aguantava més sense situar-me en una línia de sortida i competir una miqueta. Ja feia 2 mesos que no podia acabar una cursa (Mitja Barcelona).

(En l'ultima publicació, si ho recordeu, tenia pensat anar a fer la cursa del Corte inglés però, com he dit abans, després de sortir a còrrer i aguantar tan sols 5 minuts, ho vaig descartar.)

La situació era la següent; Em presentava a Sant Fruitós amb una bicicleta de carretera, que m'havien deixat, sense gens d'experiència amb ella. No havia muntat mai en cap, només BTT.
Lesionat dels genolls sense haver entrenat durant un llarg temps i amb una calor que espantava en plena tarda, la sortia es feia a les 4.
La cosa te tela, poc abans de dinar estava mirant vídeos a Youtube sobre com funcionava un canvi de marxes de bicicleta de carretera i  intentant esbrinar com es col·locaven les bambes de bicicleta als pedals especials. 
Vaig poder rodar poc més d'un quilòmetre amb la bici i provar 2 vegades com s'havien de treure i posar be les sabates. 

Aquesta era la meva única experiència amb la bicicleta per afrontar una duatló amb un tram de 17Km sobre rodes, on competiria contra gent molt experimentada i jo un novell de primera classe.
Si be en bicicleta tenia un nivell d'inexperiència molt alt el que em podia salvar era que en cursa a peu tenia una mica més d'experiència. Però degut al fet de les lesions i el temps parat, el meu nivell en cursa seria tota una sorpresa, no sabia que em trobaria.

Amb tot aquest "perkal" era obvi que l'única cosa a la que podia espirar, i ja és molt, era acabar la carrera. També es cert que la meva mentalitat no em permet mai anar a les carreres, o competicions, a passar l'estona, sempre vull intentar donar més del que puc. Tot i que desprès les coses es posen al seu lloc i passa el que ha de passar, però l'ambició mai es perd, ni que es corri amb muletes (jajaja).

Col·locant la bicicleta i les vambes a boxes i foto amb el meu cosí.


Abans de l'inici, tot col·locant la bicicleta al meu calaix i repassant el recorregut a fer en les transicions bici - córrer, va venir el meu cosí, que també competia i em va explicar una mica com anava. Després vam anar a fer una mica d'escalfament corrents i vaig poder provar les sensacions que m'oferien els genolls. Al cap d'una estoneta corrent ja començava a notar que el mal anava en augment i vaig decidir parar per no "trinxarar-los" abans de començar.

Zona Boxes plena de bicis i el gran ambient que es va respirar.

La sortida


Venia a "passar l'estona", a divertir-me i a intentar acabar. Però, un cop sento el tret de sortida, se'm oblida. No hi han lesions. Ai mare!

Moment de la sortida, com sempre, molt ràpida.

La sortida es fa a "tope" i al pas per la primera corba ja es va creant la filera de corredors i definint els que estaran al capdavant.  Jo surto entremig i em deixo portar pel ritme dels que porto davant. No penso en els genolls i només corro, corro i corro. No estic atent en les passes i en respirar be i de seguida ho noto. He sortit massa ràpid i m'estic esvarant. Intento calmar-me i intentar seguir un ritme fix (has vingut aquí a acabar recordes? No has de demostrar res a ningú).

El camí fa un petit zig-zag per un tram de camí de carro i després ens porta a una llarga recta en progressiva baixada que s'haurà de repetir en pujada.

Continuo corrent, intentant no pensar en que tinc mal als genolls, vaig progressant i atrapant corredors. Em deixo portar per la inèrcia del circuit i en la meva voluntat que tinc sempre de volgué més i més a cada passa. No estic respirant ni corrent be, suposo que deu ser això, o que el ritme m'ofega, o la calor, no ho se, però no estic còmode. Lluny de baixar el ritme o aturar-me accelero més. Això si que ho tinc, no seré el més veloç i resistent del món, però quan estic en cursa, encara que no pugui, sempre intento donar una punteta més i no rendir-me a la mínima.


Patint però progressant i guanyant posicions.

Faig la primera volta i continuo igual, decideixo tirar una miqueta més. Cada vegada em costa més atrapar corredors però ho vaig aconseguint, crec que no vaig gaire be, però en el tram en que ens creuem els corredors veig que en tinc molts més darrere que davant i això em consola. Més, quan atrapo a una noia i em dono conte que és la primera. Això és bona senyal, significa que no vaig tan malament. Al ser la primera dona de ben segur que intenta marcar un bon ritme i donarà el màxim, perquè evidentment, vol guanyar. M'hi enganxo i sembla que ella també s'enganxa a mi,  entre els dos tirem i fem la pujada. Segurament, si no anés al seu costat m'estaria quedant una mica enredera.

Mentre anem pujant vaig molt ofegat, penso perquè coi estic corrent i que hi trobo en aquesta manera de patir, pregunta molt habitual en aquest món i que et sols fer en carreres, però un cop creuada la meta te'n oblides i només penses en el moment de tornar-t'ho a preguntar. Vaig amb les revolucions molt pujades i quasi amb reserves, desitjo arribar a la zona de boxes per agafar la bicicleta i tranquil·litzar-me una mica.
Continuo al costat de la noia i m'adono que el grupet de corredors que tenim al voltant tampoc van gaire sobrats de forces, com jo, i al final de la pujada s'estira el grup tot encarant la baixada cap a l'entrada a boxes. Trec forces de on no n'hi han i m'avanço entrant una mica abans que els altres.

Baixant cap als boxes una mica per davant de la 1a noia.

Intento calmar-me una mica i veig que em fa mal el genoll, durant el tram de cursa quasi no hi havia pensat, o l'esforç no m'havia premés fer-ho. Respiro un parell de vegades profundament mentre em col·loco be les vambes de bici, em poso el cas i agafant la bici del manillar em dirigeixo a començar la ruta.
Perdo uns segons quan em fan parar per cordar-me el casc abans de sortir i ràpidament em llenço a per la ruta en bicicleta, surto be i deixo el grupet que em segueix enrere. Entro a la carretera principal flanquejat per la policia i alguns espectadors, quina sensació més genial. La carretera per a mi sol, i alguns corredors més.



Sant Fruitós - Artés - Sant Fruitós


Aquest és el recorregut que s'ha de fer. La ruta és molt planera, no hi han ni grans pujades ni grans baixades. Quasi tot son rectes llargues. Una ruta per córrer i anar ràpid.

La primera baixada és llarga i progressiva. Vaig completament sol ningú per davant i ningú per darrera, penso que vaig be. A Torruella m'atrapen dos ciclistes que venen ràpid per darrera, penso que són molt més ràpids que jo i no l'hi dono importància. Seguidament arriba un petit tram de pujada, curta i amb poca dificultat, però als 2 que porto davant sembla que se'ls fa dura i sense pensar-ho dues vegades em fico dret a la bici, 3 o 4 pedalades i els passo. Segueixo per una llarga recta que em portarà fins el Pont de Cabrianes. Durant les rectes de tan en tan em van passant petits grupets de 2 corredors però no li dono importància. Tota l'estona vaig sol. 

Moment de "l'atac"en el petit tram que feia una mica de pujada.

Arriba el segon tram de pujadeta i atrapo a 2 corredors més, els passo sense gran dificultat. Dintre el cap em vaig creant historietes imaginant-me que sóc Alberto Contador passant als germans Schleck en l'etapa més dura dels Alps al Tour. Si, massa imaginació (jajaja). Però això, i ficant-me seriós, és el que l'hi dona la "vidilla" al esport, la il·lusió i els somnis. Realment m'estic divertint molt en bicicleta. Poca conya amb aquest tema, perque si no m'equivoco, a molts corredors els hi passa. Fins i tot al gran kilian jornet ho explica en el llibre "Correr o morir" que m'estic llegint actualment.

Penso que se'm donen millor les pujades que les rectes, ja que en pujades remunto posicions i en llargues rectes els corredors em passen com si fossin Fabian Cancellara i jo un simple jovenet que va en tricicle. Ho atribueixo als meus "entrenaments" en BTT on faig moltes pujades i treballo les cames pujant i després les relaxo en pla. Per carretera el que s'ha de fer es mantenir un ritme constant de pedalada i no ho estic fent.

Em van passant els rivals i se'm comença a pujar la mosca al nas, no vull perdre, amb la bici, l'esforç que he realitzat en el tram de cursa. Fins ara m'estava reservant, una mica, seguint els consells del meu pare que em deia que em reservés i que no forcés, que era molt llarg i no estava en condicions físiques optimes. No l'hi retrec, ni molt menys, és el més normal, es preocupa per els meus genolls. Però ell no ha corregut mai en curses i no sap que l'últim que s'ha de fer és reservar, perquè t'acaben passant tots. En cursa, al màxim sempre! (Amb precaució, clar, una cosa és reservar forces i l'altre és passejar-se, aquest pensament, també està condicionat amb la distància, en una marató o una mitja evidentment si que s'ha de reservar, però en un cursa "sprint" millor que no).


Apunt d'entrar a boxes i canviar la bici per les vambes de córrer.

Després de pujar el ritme em dono compte que realment hagués pogut donar més en el primer tram de bicicleta. De seguida, seguint un altre consell, m'enganxo a la roda del primer grup de ciclistes que em passa. De seguida em dono compte que realment ajuda molt això "d'anar a roda", llàstima que no ho hagi fet abans. Aquí peco de "novato". Una cosa més apresa que em servirà de cara al futur, per això estan les primeres vegades.

Enganxat a roda del petit grup que em persegueix arribem ràpid un altre cop a Sant Fruitós. En l'últim tram cap a boxes ja començo a notar força el mal al genoll. Fins ara en el tram de bici no l'havia notat gaire, però ara em tornen les punxades fortes, baixo una mica el ritme i arribo a boxes be. O això és el que em pensava.


El gest de la cara reflexa perfectament el mal que patia. 

Al baixar de la bici, literalment, moro del mal als genolls, cada vegada que trepitjo és un infern dins meu. M'adono que patiré i molt per poder acabar l'últim tram a peu.
Deixo la bici  i amb la mirada perduda al terra començo a córrer, o a arrossegar-me, no ho sé. Realment em fan molt mal els genolls sembla que no hagin d'aguantar més. Físicament estic be i si els genolls m'ho permetessin correria encara més ràpid que durant el primer tram. Però aquí ja no importa el físic ni res relacionat amb els entrenaments, amb córrer ni amb cap cursa. A partir d'aquí comença una autentica batalla entre el mal als genolls i la meva fortalesa mental.

No es tracta de còrrer, es tracta d'aguantar el mal, que ara està sent insuportable. Arribats aquí i apunt d'acabar per rés del món penso en la retirada. Ara he d'acabar si o si.

Surto de Boxes i comença la batalla. Els meus genolls contra la meva força de voluntat. Rebufo i intento respirar be. Em fa molt mal cada trepitjada, si només fos un genoll podria modificar la meva trepitjada intentant reduir el mal, però per mala sort, no només és un genoll, són els dos. El dolor augmenta i jo vaig tirant endavant. Aquí ja no vaig amb cap grup i trobo a gent solta per el circuit, fins i tot un que camina. El passo i treien forces passo a un altre corredor. Realment vull córrer més i puc, però cada vegada que ho intento els genolls s'encarreguen d'avisar-me que no puc fer-ho.


Encarant els últims Kms. Mateixa mirada, mateix gest. Patint.

Amb la mirada perduda al terra, o en un altre món, continuo corrent i ja arribo a la part asfaltada de llarga  baixada i pujada posterior. En un tram on podria recuperar posicions en perdo una, el noi que caminava abans m'avança, realment no vaig gens be. 

Em començo a marejar i no se si es per la calor o per tot l'esforç que estic fent aguantant el dolor. Agafo aigua de l'avituallament i tirant-me-la per sobre sembla que em calma una mica. Continuo corrent i arribo a la part que fa pujada. Fent un esforç titànic supero a 2 corredors més abans d'afrontar la baixada cap a la línia de meta que sembla no arribar mai.

Entrant a meta. Quina cara!
L'últim tram de pujada es fa etern. Apreto les dents, tanco els ulls i tiro endavant. Acabaré corrent, si o si, no penso arribar caminant ni en fer-ho durant el trajecte. Se que això em perjudicarà i que m'estic fent més mal, però un cop començat la mentalitat ha de ser la d'acabar i a una persona tan cabeçuda com jo no li pots fer entendre el contrari. 

Ja baixant cap a meta, on s'hi aplega més públic, faig un altre esforç, passo un altre corredor i em deixo anar per la inèrcia de la baixada. Aguantant el mal entro a meta, s'ha acabat el patiment. He aconseguit l'objectiu: Acabar.


Moments després d'entrar m'oblido de la meva petita gesta (acabar) i ja l'hi comento a l'Anna, que contenta em felicita, que no ho faci que no ho he fet gens be, ai... No tinc remei. Sort que després amb el cap fred ja vaig pensant que el que vaig fer ja va ser molt. 

Però és el que té voler més sempre. Que mai en tens prou, encara que corris amb 40 de febre, malalt, lesionat, o amb els ulls tapats...

Peso que aquesta és la principal virtut d'un esportista, i jo encara tinc que millorar-la molt. El fet de voler més sempre, de no conformar-se mai, de voler superar-se dia a dia. Ser constant.

Tornant cap a casa el pare em comenta "quins collons que tens d'haver acabat" per jo, lluny d'estar orgullós ja penso en els errors que he comés i en que acabar no ha estat rés perquè no ho he donat tot o hagués pogut fer menys temps, no reservar tant.. (etc) Però finalment em quedo amb la idea que em diu; jo no seria capaç de acabar-ho, ni molta gent més. I penso que és veritat, que jo fa tan sols un any, o mesos hagés sigut incapaç d'acabar una cosa així. I fent una mirada enrere veig que el progrés que he tingut és realment molt bo. Ara truncat per una inoportuna lesió. 

Però això no farà més que reforçar-me, espero, quan pugui tornar a còrrer en condicions voler millorar dia a dia, per superar-me. Perquè quan parlo de millorar, de guanyar, de superar-me, només em fixo amb mi mateix. A les competicions no lluito per quedar en la posició 25 o en la 45. Que si vaig be i puc intentar quedar el 20 i no el 22 ho intentaré, però en realitat el que busco no és més que superar-me a mi mateix.

Penso que aquesta és la gran virtut d'aquest esport. Cada cursa tens l'oportunitat de superar-te de nou, sense importar l'anterior. Quan comença una cursa estàs tu, la teva ment, el teu físic i el teu esforç. La capacitat de posar el cos al límit és el que m'enganxa. Fer un entrenament, una cursa amb un temps molt bo i pensar que ho has donat tot i que és impossible fer menys, però que, al mes següent, després d'haver treballat i entrenat de valent, et tornes a superar. Aquesta és la grandesa de l'esport. Posar el cos al límit i donar-te conte que realment no en te, o que no està on tu pensaves que era.

RUN + BIKE + RUN. En definitiva una gran experiència. Repetiré.

Resultats


Els dies abans de la cursa pensava que fer 20 minuts en la primera part de la cursa a peu (5km) seria tot un èxit degut al mal i les dificultats que segurament tindria, ja que el meu "record" en la distància era d'uns 18 i pico, però ja feia temps, als meus inicis. Finalment i per sorpresa meva, el crono dels primers 5km (tot i que he llegit que podien no ser exactes) vaig marcar uns sorprenents 17 i pico. Increïble estant lesionat.

Aquí deixo els resultats i classificació per si algú els vol mirar: (resultats)

I ara que?


Això és el que em pregunto jo. M'han diagnosticat una(es) més que segura tendinitis en ambdós genolls. Sembla que no hagi de marxar mai. Encara estic en proves per determinar que és. 

De moment 0 entrenaments i partits de futbol i 0 entrenaments i curses. No em vull fer més mal. Tot i que sempre està en ment la idea de fer una curseta encara que sigui curta i aguantar el mal. Però millor que no. De moment i crec que he fet be, he descartat participar en la cursa que tenia demà. La milla de la Sagrada Família  Eren només 1.6 Km i em veia en cor de fer-los be esperant que el mal no tingués temps a aparèixer. I sentint-ho molt també haure de descartar la cursa que tanta il·lusió tenia per fer-la, La d'Altafulla de l'1 de Maig.

Mentalment estic be, més motivat que mai per sortir a entrenar com no ho he fet mai. Espero que em duri i aquestes ganes estiguin presents quan em recuperi de la lesió.

De totes maneres preveig un estiu ple de BTT, sembla que la lesió va per llarg. No em permet córrer be però si anar en bici. Tinc l'objectiu marcat de la Selenika. A veure si ens en sortim. No serà per ganes.



Aquí un petit vídeo, "molt xorra", ja que no tinc cap foto anant en bicicleta.
Encara tinc molt que aprendre en aquest món. Però em diverteix molt.

Del vídeo, més que la part on surt la bici, m'agrada el fet que es veu el bosc en plena acció, l'aire que acarona les plantes i les mou amb violència  la solitud del bosc sense la vida humana... Deixo la càmera i grava la soledat del bosc només interrompuda per el pas breu de la meva bicicleta. No se com explicar-ho, ho trobo un instant màgic, únic. Incapaç de percebre's si no és gràcies a un vídeo. Mireu i opineu. 

Per acabar...


Vull aprofitar des d'aquí per felicitar a l'organització. Va ser una gran prova i no van faltar facilitats als corredors, proximitat, i la feina ben feta. Aixi dóna gust participar i fer esport. Enhorabona.

Finalment deixo algunes fotos més de la Duatló.

Moment per hidratar-se. És molt
important beure  aigua mentre fas esport

"Fent-la petar" amb l'Adrià i el Miquel Àngel abans de la cursa.
Comentant sensacions

1era volta a peu perseguint als de davant.

Moment de deixar la bici per començar l'últim tram a peu.

Primers metres del tram final de cursa, amb un got d'aigua a la mà.

Instants després d'acabar amb la Sunny.
Cara de circumstancies.

Comentant la jugada amb l'Adrià que va fer molt bon temps.

Els 3 guanyadors. D'un altre nivell.

I les 3 guanyadores.

Disfrutant d'un merescut massatge post-cursa.

Amb l'Anna que em va venir a animar.
I el plàtan de després que no falti mai! És mitja vida

Comentant-l'hi les sensacions de la cursa.
La Sunny també va estar animant-me durant la cursa. 

Deixo una ultima frase "filosòfica" per la reflexió o motivació...



"SI LLUITES PEL QUE CREUS, ENCARA QUE FRACASSIS, HAURÀS VENÇUT."



Recordeu: Visca l'esport.
Fins la pròxima.
Aleix Sellares.

divendres, 5 d’abril de 2013

El descans i la sensació de competir


Descansar per competir


Els períodes de lesió et serveixen per reflexionar sobre les coses que has fet be, les que has fet malament i les que podries fer millor. També per mirar el futur pròxim, els següents reptes, els que has de descartar i els que has d'encarar.  Tot això sense poder entrenar i quasi sense poder fer res d'esport. El genoll m'està donant molts més problemes dels esperats i està tardant en curar-se. Costa molt descansar, però és fonamental  i necessari fer-ho, i fer-ho bé.

Durant les lesions t'has de prevenir més que mai
dels autèntics enemics del corredor. jejeje

La teoria del descans la tinc molt clara. Però a l'hora d'aplicar-la moltes vegades se'm oblida, la passió i les ganes de fer esport em poden. No he pogut sortir a córrer cap dia des de la marató però si que he sortit en bici. La bici em permet fer esport i "cames" sense haver d'exposar el genoll a la màxima força del pes que exerceix el meu cos. M'està agradant força i m'hi estic enganxant. Alhora em serveix i molt per preparar el duatló de la setmana vinent on tinc fixada la meva més que possible tornada a la "competició".

 Necessito tornar a sentir la sensació de competir, la de sentir-me apte per córrer, per fer esport, de sentir-me viu. Ho necessito. Ja fa molt que no sento aquesta sempre necessària sensació que generalment és el perquè de molts esportistes a córrer, anar en bici, jugar a futbol o el que sigui que facin. També és el meu cas. Necessito competir. Tot i que en el running no busco competir de la mateixa manera en la que ho faig a futbol.  Allà hi competeixo per guanyar i és un esport d'equip on hi ha molta competitivitat i cada derrota es una decepció, en canvi corrents busco un altre tipus de competitivitat. Competeixo contra mi mateix i contra les meves possibilitats i els meus límits, intentant superar-me cada dia i fer-ho millor. Estic aprenent dia a dia i això és el que em motiva a continuar. Aquí no hi han derrotes, només hi han lliçons. Una mala competició es un bon entrenaments i mi perds, sempre guanyes alguna cosa. És una altre filosofia, si més no, així és com m'ho prenc jo.


Cursa del Corte Inglés


He tornat al metge i m'ha hagut de recol·locar altre cop els óssos del genoll. M'ha dit que provi de córrer el Diumenge (cursa del Corte Inglés) si em veig en cor i sense forçar en excés.  Aquí em sorgeix un dubte sobre si realment he de córrer perquè tinc millor el genoll o m'ho ha dit perquè em torni a fer mal i hagi de tornar-hi. Seré benèvol i creure, millor, en la primera opció. Però pensant amb el cap fred,  és obvi que no hauria d'anar a fer la cursa, si més no a competir-hi. Això segur que no ho faré. Si finalment decideixo anar-hi serà solament per córrer, i rés més. Per tornar a tenir les sensacions de practicar aquest magnífic esport. Gaudir del recorregut, pujada per Montjuïc i entrada al estadi Olímpic, i tornar a sentir-me un "runner".


Aquest és el recorregut detallat de la cursa amb un total de 10 km i poc.

La cursa del Corte Inglés és coneguda per ser la més multitudinària d'Europa, i si no m'equivoco la segona del món  just darrere d'una Australiana. Val a dir que la cursa Catalana és gratuita i en questa edició contarà amb més de 66.000 corredors. D'aquests, però, tan sols uns 10.000 correran amb xip, els altres participaran amb un caire menys competitiu, simplement per fer esport i fer engrandir el "prestigi" de la cursa. Segurament  a molts els servirà per enganxar-se al "mundillo". Jo, de moment, per més que ho intenti encara no he aconseguit enganxar a ningú.

Si be em sento capaç per tornar a córrer una "miqueta", a un nivell molt més baix del que ho venia fent, no em veig capaç, encara, per tornar a practicar futbol. El genoll en el futbol pateix molt més, amb girs inesperats, càrregues superiors i estic molt més exposat als cops dels rival. Ho descarto per el moment. No serà per ganes però si per precaució. Tot dependrà del meu genoll i com reaccioni.

Pròximament...


En el Duatló de Sant Fruitós del dissabte vinent haure de competir en bici de carretera, serà una experiència nova, veurem com me'n surto. De moment vaig fent sortides per la muntanya amb BTT per els mateixos camins i indrets en els que solia sortir a córrer, eh descobert que és igual de divertit i fins i tot una mica més perillós que córrer per senders estrets i amb grans desnivells. Fer salts, trams llargs i curts i poder gravar-los també em diverteix, i molt.

Una prova suficient per demostrar que moltes coses en mi estan canviant, en quant a prioritats, la vaig tenir dissabte passat. Vaig preferir sortir en bici pel bosc sabent que em perdria el partit del Barça, i ho vaig fer conscient, sense importar-me. Això era totalment impensable fa un temps.

Si mireu a la part dreta del blog podreu veure un apartat on posa -pròxims reptes- És el calendari de curses que faré en els pròxims mesos. L'ultima en afegir-se a la llista ha estat la Milla de la Sagrada Família. Una milla són 1.606 km. Una distància totalment nova per mi, on hauré de fer entrenament específics per preparar la distància on s'exigeix més velocitat que resistència que és el que practico normalment. Això em motiva encara més a voler entrenar i millorar per afrontar aquest simple repte amb més ganes i entusiasme.

Un recorregut "curt" però intens i exigent.
Junt al marc incomparable del Temple de Gaudí.

Això és tot per aquesta vegada. Salut, esport i fins la pròxima.

Aleix.