La meva primera marató

La crònica d'una "mort" anunciada.

No va poder ser, el somni d'acabar una marató haurà d'esperar.

No va ser la marató, ni la seva duresa i distància la que van poder i acabar amb mi. Va ser el meu propi cos.

El dia abans, i després d'una miraculosa recuperació en menys d'una setmana de l'esquinç que patia, vaig sortir a "estirar les cames" per no trobar-me sorpreses el dia de la cursa.

Les sorpreses, però, les acabaria trobant aquell mateix dia. 20 minutets en bici a ritme molt baix sense forçar i 10 corrent a ritme molt suau. Res comparat amb el que m'esperava l'endemà. Tot anava be, de l'esquinç del turmell no hi n'hi havia rastre per enlloc, no feia mal. Ni en la bici, ni corrents. Però just quan estava acabant de finalitzar els 10 minuts corrents i ja anava cap a casa, una punxada extranya al genoll, a cada pas em feia una petita punxadeta, que "raro". Arribo a casa i me'n oblido, ja passarà, demà a per totes.

Però no vaig tardar gaire en recordar-me del genoll, em punxava cada vegada que el doblava, sense necessitat de fer esforç. Quasi no podia baixar escales.

La cursa

Últims ànims abans de la sortida 

Lesionat una setmana i mitja abans de la prova i sense poder entrenar ni fer gens d'esport, no era la millor manera ni el panorama ideal per afrontar el meu gran repte, el meu gran somni. Que finalment no podria aconseguir.

Era conscient que tenia moltes possibilitats de no poder-ho fer, de no poder córrer per lesió, però no hi pensava, no volia fer-ho, era l'última cosa que desitjava. Tant temps preparant-me, les ganes, la il·lusió que hi havia posat, el sacrifici, el treball, el canvi de mentalitat, la fortalesa mental i física que havia aconseguit no podien servir-me envà. Havia de córrer, i acabar, si o si.

El dia neix ennuvolat a Barcelona i es preveu pluja, que per sort acaba sent poca. No fa sol, tampoc fred, una temperatura ideal per córrer. Una fina pluja intermitent ens acompanyarà durant el trajecte a la glòria. Unes gotes que l'hi dóna, si cap, a la proesa, una mica més d'heroïcitat. M'agrada la fina pluja, corrent a sota seu m'hi sento còmode. Que comenci!

El moment

Estic a escassos metres de la sortida, sona "Highway to hell" (camí al infern) al altaveu i penso,  -tan de bo no sigui premonitori- de seguida la canvien i posen "llença't" amb un missatge més adequat;

<< Caus a terra molt avall, creus que no te'n sortiràs, però amb els mesos te n'adones que tornes a començar,  i a força de molt de caure i de tornar-te aixecar, creus que les coses no canvien però ja no ets qui erets abans... Llença't cada instant és únic, no es repetirà. >>

Sembla escrita per mi i per l'ocasió, la meva història amb el running descrita en uns paràgrafs de cançó. Penso en les primeres lesions i en les posteriors recaigudes, en la recuperació, en la posta a punt, els entrenaments en solitari, les hores dedicades... És "la meva cançó" i el meu moment, la sortida de la meva primera marató. És un instant únic, no es repetirà, m'emociono, la pell de gallina, sóc tot il·lusió, tot coratge, gaudeixo, és un moment acollonant. Em dic -Som-hi tu pots- començo a córrer. Em llenço al meu objectiu.

Saludant als 3 de casa.

El pas dels quilometres

Els quilometres "te'ls pots menjar" com si res sense adonar-te'n o se't poden fer eterns si estàs pendent d'ells. Quan no estàs al 100% costa tenir la ment ficada en altres coses i deixar de pensar en si portes 5 km, en si en falten 30, en si portes 20 minuts corrent o en si et fa mal la cama, el peu, la cuixa o el pit.

Per sort surto be, començo a córrer i no noto, o no vull notar, res al genoll. A vegades, un mal físic es pot tornar un mal psicològic i si no hi penses deixa d'existir. Era evident que les punxades al genoll si em venien amb força no podrien convertir-se en un mal psicològic. Faria mal si o si. Però be, no hi penso i corro. Segueixo endavant, passo pel primer quilòmetre i se'm fa més llarg del normal, malament, penso en deixar de mirar els punts quilomètrics i el rellotge, no existeixen. Em guio per sensacions i tot i que vaig a un ritme molt inferior al meu decideixo no avançar a cap corredor, he de reservar forces, la carrera es molt llarga i no se que em puc trobar més endavant.

Pocs metres després de la sortida. 

Els quilòmetres van passant, deixem el carrer de les corts i ja anem en busca de la travessera. Primer avituallament i de seguida donem la volta al Camp Nou pujant cap a Maria Cristina. Els quilometres es van succeint i de moment la cama em respecte. Passem per el quilòmetre 8 i comencem a baixar direcció Plaça Espanya, passant pel carrer Tarragona. Abans fem uns girs per carrers que estan plens de gent animant als corredors, com ajuda que t'animin, molt. Just al quilòmetre 9 veig un home que porta un cartell amb un missatge: "Hi haurà un dia que no podràs fer això, però avui no serà aquest dia". A l'home que porto davant l'hi agrada, a mi també. Me l'apunto, i em repeteixo; Avui no serà aquest dia!

Tinc ganes de baixar pel carrer Tarragona i passar per davant del centre comercial Arenes, allà m'hi esperen el pare, la mara i l'Anna, que m'han vingut a veure i no saben com els hi agraeixo. Els he pogut veure a la sortida i m'han donat ànims, això m'ha ajudat a córrer i no pensar en res més. Necessito un altre cop dels seus ànims, si be que hi ha molta gent animant no és el mateix que ho facin "els teus".

El recorregut de la cursa de 42,195 metres, molt turístic.

Em col·loco a la dreta de la carretera, el carrer esta ple de gent, impressionant, veig l'Anna i la mare, em pregunten -com estàs?- No en dona temps a contestar, però, si que aconsegueixo allargar la mà i xocar-la. Més endavant el pare em tira un parell de fotos i em despedeixo d'ells, el recorregut no permetrà que ens retrobem fins a la línia d'arribada, per davant queden 30 llags Km.

Quan corres mirant al terra i no a
 l'horitzó és una mala senyal.

La pregunta que no vaig poder contestar me la vaig anar fent al llarg dels següents quilòmetres, -Com estàs?-. Començava a notar algunes molèsties al genoll, segurament era de pensar-hi, les portava arrossegant des de la sortida, però com he dit abans, el pensar-hi o no influeix. En aquests moments i penso massa, però em dic, has d'acabar, per els pares i l'Anna que t'han vingut a veure i per la gentada que hi ha al carrer tot i la pluja, per tots ells acabaré.

M'ho dic i m'ho crec, em dono forces i  arribo a passeig de Gràcia. Aquí ja començo a notar que realment no estic be. El que a la sortida era una dosificació de forces per no passar a companys corredors, que normalment marquen un ritme constant, ara és una incapacitat, ni que volgués podria anar avançant gent, i pensant m'adono que realment fa estona que m'avancen, cosa que significa que el meu ritme va disminuint progressivament, sense donar-me conte em vaig apagant.

Físicament estic be, gens cansat, com si no hagués corregut res, la distància que porto, el temps de cursa i el ritme son més que assequibles per la meva condició física, estan al 100%, però la por a xafar malament, que em faci mal el turmell i alhora el genoll em fan disminuir el ritme, com he dit, no per cansament, sinó per incapacitat a donar un pas rere altre i mantenir un ritme constant, "les cames no em funcionen del tot be". A passeig de Gràcia començo a patir, fa una lleu pujada i ho noto negativament, el pas del quilòmetre 14 al 15 se'm fa molt llarg, del 15 al 16, etern, començo a pensar que em serà molt difícil poder acabar.

Arribo al peu de la Sagrada família, ja parlo en singular, perquè realment sento vergonya del ritme que porto i de parlar en plural, no dic arribem perquè realment vaig sol, dintre la "marabunta" de corredors i de la gentada al voltant dels carrers, em sento sol, incapaç de mantenir-me en un grup de corredors, tots em passen, la gent intenta anima, però a mi ja no hi ha res que em consoli, el genoll m'està matant, i ja no és l'esquerra com fins ara, és el dret i és un dolor molt superior al de l'esquerra, -Però don coi surt aquest mal ara?- m'adono que tot el mal de la cama esquerra, em fa càrrega més del compte el pes del cos al costat dret. Cada passa és un infern, cada xafada a terra un martiri, sembla que el genoll se'm vagui a trencar, aguanto 1 quilòmetre així. Just al 17, paro per primer cop, em donen ànims, el públic i 2 o 3 corredors que passen, intento estirar la cama, les dos, i continuo "corrent". No m'ha servit de res estirar, em fa més mal que abans de fer-ho. Això em desanima molt.

Ja no corro, pateixo. Em fa mal, molt mal, cada vegada que doblo el genoll, els 2, fins i tot sembla que em noto el mal de l'esquinç. Començo a pensar seriosament que no duraré ni un quilòmetre més. Fa estona que penso que no acabaré, que és físicament impossible. Una quimera. El mal em fa marejar una mica, realment estic aguantant l'inaguantable, el dolor em supera, no puc fer ni una passa més, arribo al quilòmetre 18 i necessito caminar, mes impossible fer una passa més corrent. Aquí arriba el "baixón" i el pitjor moment de tots.

La meridiana aplega el tram dels 19, 20 i 21 km, i dona la casualitat que s'hi apleguen els corredors que pugen pel carrer i els que baixen. No puc parar en pitjor lloc, camino per la dreta del meu carril però alhora al mig de els 2 carrils, el d'anada i tornada.

Camino, sol, entre corredors, uns en direcció oposada a l'altre, em sento molt sol i molt "fotut", miro a una banda i miro a l'altre, miro al terra i els ulls se'm omplen de llàgrimes, de llàgrimes d'impotència. Els corredors que venen de front se'n adonen i molts m'animen, alguns que em venen per l'esquena també, els hi agraeixo però em fan plorar encara més. En aquest moment m'ensorro del tot. Començo a assumir la meva total derrota i ja no penso en acabar sinó en el moment de dir prou. Em canvio de banda i me'n vaig a l'esquerra per no estar al mig. Em trobo a uns nois de la creu roja, m'aturo i em demanen que em passa, em diu que parar és fotut perquè et refreda i desprès al tornar-hi et fa més mal, això desprès de preguntar-me -no continuaràs oi?- M'hi resisteixo i trec forces d'on no n'hi han per aguantar el mal insuportable dels genolls. Corro, no se com però corro.

Arribo al Quilòmetre 20 i em proposo arribar al 21.095 (distància de la mitja marató) i deixar-ho estar. Passo per un avituallament i els de l'ambulància em donen un gel que me'l fico al genoll, però em fa molt més mal que servei i l'acabo tirant.  Al quilòmetre 21 hi passo corrent sense parar i també per el pas de la mitja marató. Miro el rellotge i marca 2h i 10 minuts. Una barbaritat pensant que un més abans havia fet 1h 33' en la mitja marató de Barcelona. Senyal que el ritme i el meu estat físic eren "inacceptables" degut, clar, a les lesions. Això només serveix per adonar-me, encara més, que realment avui no acabaré.

Foto de l'espectacular sortida,érem uns 18mil corredors.

Corro com puc, però a la fi i al cap estic corrent, continuo però no duro gaire més, al quilòmetre 23 paro, camino i dic prou. Continuo caminant ja resignat a no poder córrer més. Al llarg dels següents quilometres intentaré  unes quantes vegades tornar a córrer però no aguantaré ni 3 passades. Definitivament, ja més relaxat i pensant fredament, desprès de caminar durant una bona estona decideixo que s'ha acabat, no forçaré més, que alhora és impossible ja que el mal m'ho impedeix del tot.

Sóc conscient i penso que tinc només 20 anys, que tindré molt temps per fer maratons però que els genolls son delicats i les lesions val més no forçar-les.

Caminant em trobo al Dani, un company que també estava lesionat a la prèvia i corria, com jo, a intentar acabar com es pugués. Em diu que va be i me'n alegro per ell, segurament acabarà. Jo no, resignat i ja assumint el meu primer abandonament veig el punt quilomètric 26 però a la dreta una entrada de metro, i m'hi fico. Me'n torno cap a plaça Espanya. S'ha acabat definitivament.

El final

Pel cap em passen moltes coses, fins i tot acabar caminant, però me'n oblido, millor aixi. La meva primera marató (complerta) ha de ser especial i l'acabaré corrent, sense parar, caminant no entraré i menys de la manera que vaig.

Al metro una noia em deixa passar i per sort un noi em deixa seure al vagó. Em refredo i a l'hora de fer transbord ja no puc ni caminar, baixar les escales és una tortura però no soc l'únic, davant meu un xicot, acompanyat per això, està igual que jo. Passen unes noies i fem un mica de conya entre tots. Consolant-nos ens diuen que al fi i al cap es el normal, jo els dic que no -El normal era acabar- El noi de davant assenteix amb el cap, estem d'acord els dos.

Em trobo amb un home que em pregunta que m'ha passat i es "preocupa per mi" l'hi explico i m'entén. Em diu: -Ara vas fins a plaça Espanya, reculls la medalla i a descansar- l'hi replico dient que de cap manera agafaré la medalla, que no me la mereixo, no hauré acabat. L'home amb un entusiasme sorprenent i contagiable em respon -I tant que te la mereixes-. Hi reflexiono i al final decideixo que si, l'agafaré, però només com un record, encara que sigui dolent.

Ja fredament, esperant un altre metro, se m'asseu un xicot al costat que esta seguint a la seva dona, molt simpàticament parlem i m'ofereix quelcom, l'hi agraeixo l'internés i les paraules d'ànim final. Pujo al metro i enfilo cap a Montjuïc.

Ja a fora, a pocs metres de l'arribada, i mirant-m'ho d'es de fora, veig a tota la gent que ja ha acabat i que amb la seva medalla al coll enfilen cap al metro contents. Jo no, jo em dirigeixo cap a buscar la bossa i marxar decebut cap a casa. Abans, però, i inevitablement, passo per el costat de la línia de meta i miro amb enveja sana als corredors que aconsegueixen el seu somni, arriben, ho celebren, alcen els braços, no miro gaire estona perquè de seguida em torno a emocionar, maleeixo la meva mala sort i decideixo no pensar-hi.

Entro, be, "em colo" a la zona de finishers i agafo reposicions, fruita, aigua i fruits secs. M'acosto al lloc on donen les medalles i la noia fa la intenció de posar-me-la, però li dic que no, l'agafo amb la ma i me la guardo sense ni mirar-la. Agafar-la si, però me la posaran i la lluiré penjada al meu coll el dia que acabi la marató.

Reflexió

Al final em quedo amb aquest missatge

He tardat uns dies a escriure aquesta crònica, ho he hagut de fer per fases i en diferents dies. Escriure-la em feia recordar tot el dolent que em va passar,  he passat uns dies bastant fotut anímicament i no tenia ganes d'escriure sobre això. Però ho volia fer i realment m'ha servit per passar pàgina i alhora adonar-me de tots els detalls que s'escapen i també per fer diverses reflexions i tancar el tema de la marató dintre meu.

Enrere queden moltes anècdotes, que ja explicaré en un altre post perquè aquest ja s'està fent massa llarg, sobre la marató, del previ, de la cursa i del final.

La lesió

Vaig fer ús del servei de fisioteràpia al que tenia dret per haver participat per que em diguessin que tenia exactament, però la noia que em va atendre va preferir no tocar-me en la zona perquè pensava que podien ser els lligaments creuats i em va fer un simple massatge enviant-me posteriorment a que em mirés un metge de la creu roja.

Amb la manta "escalfant el genoll"...

Si Heu llegit el meu anterior post sabreu el que en penso dels metges, sense gaire convicció de que em diguessin gran cosa, em va mirar un metge. Va parlar 8 o 9 vegades el temps que em va estar explorant-me el genoll, encara no recordo si me'l va tocar o no, be en fi, diria moltes coses però només explicaré el remei i tractament que em va donar. Vaig prendre una pastilla i quasi com si fos un "super" regal em va dir que em donava l'ampolla d'aigua, que aquesta ja era per mi, (jajaja quin riure, només faltaria) i em va tapar el genoll, per donar-l'hi calor, amb una manta.

El meu pare va voler deixar constància
 que al final (dintre del que cap)
 tot havia acabat be, aquí la foto.

Havia d'esperar a que em passes el mal, fins que se'm va pujar la mosca al nas i vaig marxar. És trist que en l'any que estem si vols que algú t'atengui i es preocupi mìnimamanent per tu hagis de pagar, la sanitat publica, deixa molt que desitjar, ja són masses experiències negatives.

Dilluns vaig anar al quiromassatgista que m'havia tractat tan be el turmell la setmana anterior. El diagnòstic va ser que uns ossos del genoll se'm havien sortit de lloc i com a conseqüència també els de l'altre. Me'ls va posar a lloc i vaig sortir caminant de la clínica com si res hagués passat. Al·lucinant, però és així, segons ell els metges tenen ordres de no tocar-nos (això ho tinc més que comprovat) i que no diuen/creuen que els ossos es puguin moure. (també tinc comprovat que això passa)

Ara repòs total i cuidar-se molt. Però al llarg dels dies m'ha tornat a fer mal, ja estic avisat que els ossos poden tornar a sortir en qualsevol moment, però no puc estar anant cada dia, pagant, a recolocar-me'ls. Esperaré, més repòs, i sinó la solució ja la sé.

I ara que?

Tornaré. L'hi en dec una a la Marató i ella me'n en deu una a mi. L'hi dec un esforç i ella em deu una alegria. Això no acabarà així. Seguiré lluitant, tornaré, Barcelona i la seva marató m'esperen de nou...

Nous reptes

En aquest "període de lesió" on no he pogut córrer gens, no se'm han passat les ganes de fer-ho sinó que encara me n'han vingut més. M'he inscrit en 3 noves curses, totes elles, per sort, de franc. Una crec que ja l'havia comentat, és la duatló (bici + còrrer) de Sant Fruitós. Vaig guanyar el dorsal gratuïtament i em ve molt de gust fer-la. Una altre es una cursa dintre el cercle de "proves"  de "Punk-Trail", diuen que és una filosofia. S'autofinancen i amb l'ajuda de col·laboradors i altres tenen les inscripcions gratuïtes cosa que s'agraeix molt, i alhora col·laboren amb el banc d'aliments. Molt bona iniciativa. Jo en aquest cas m'he apuntat a la que es farà a Fonollosa. I per últim una cursa memorial a Ramon Oliu, va ser el propulsor de les maratons a Catalunya i aquesta cursa es fa cada any, per recordar-lo, al seu poble de naixement, Cantonigrós i també es gratuïta. On hi he estat de visita i em venia molt de gust participar-hi. Veurem si les lesions m'ho permeten. De ganes no en falten.

Aquest Diumenge, no hi haurà ni cursa ni partit de futbol, però si que em permetre el luxe de participar en una caminada, una activitat molt més tranquil·la i que permet gaudir, també, dels paisatges forestals.

Una forta abraçada amics.

Aleix.