jo

jo

dimarts, 8 d’octubre de 2013

SERTRI Altafulla 2013 + 5K@EASD Barcelona - Cròniques

La primera competició després de la llarga lesió


Havia de ser un triatló, però es va suspendre el tram de natació per la mala mar que hi havia en el moment de la prova i l'aparició algun banc de meduses. Finalment es va convertir en una duatló.


Tenia pensat competir en la categoria súper sprint de triatló (35Om Natació + 1Okm Bici + 2.5km Corrent). Qui conegui una mica el món del triatló sabrà que no és una categoria gaire habitual, ja que la més comuna de menor distancia sol ser la categoria sprint, més o menys el doble de cada segment que en el súper sprint. El fet és que em vaig decidir a participar en triatló, precisament, el dia que vaig trobar aquesta categoria, ja que ho vaig decidir sense encara haver pogut córrer cap dia i pensava que el segment dels 2,5 km els podria aguantar be.

Els entrenaments de natació i bicicleta els portava més o menys be, res de l'altre món per això. Anava a la competició a provar aquest nou esport i a veure més que res si m'agradava o no i tornar a competir altre vegada. En tenia moltes ganes, estava molt motivat. Més, perquè es feia a Altafulla, el poble on he passat gran part de la meva infantesa i que m'ha vist créixer. També queda be dir que allà va ser on vaig començar a caminar per primera vegada i era especial per mi fer un símil i que fos el mateix poble el que em veies tornar a competir. Be, historietes a part, va arribar el dia de la competició.

Estalviaré explicar tot el que és "precursa", que si em motivava amb això, que si feia entrenaments, que si... Els posts es fan massa llargs. Em dedicaré a explicar com va anar la cursa des del meu punt de vista individual i ja està.


  

La cursa - SERTRI ALTRFULLA 2013



Arribem a Altafulla ben d'hora, amb molt temps d'antelació, és la primera triatló i vull assegurar-me que ho faig tot be i ho tinc tot preparat. Ja ho porto tot de casa meticulosament estudiat, transicions, recorreguts... Però al arribar i recollir el dorsal tot canvia. S'anul·la el segment de natació, totes les proves passen a ser un duatló. Venia per estrenar-me en triatló i la il·lusió s'esvaeix per una decisió que sembla no agradar gaire als participants, que es resignen a acceptar la decisió per no els queda més remei. Jo m'ho miro de lluny, encara queda una bona estona perquè comenci la meva categoria i m'haig d'organitzar, tot, de nou.

Dóna la casualitat que l'última prova que vaig fer i la primera després de la lesió hagin estat duatlons. El curiós del cas, com he explicat abans, és que volia participar en aquesta categoria perquè el recorregut de cursa a peu era inferior als altres i finalment, no en tenia prou amb un segment de cursa, que, acabaria fent-ne 2...

la companyia immillorable, amb la
Nina al capdavant i el pare fent-me
 unes fotos fantàstiques.

Lluny de preocupar-me (tinc un cert do per que les coses a vegades em preocupin massa poc, no se si és bo o dolent, suposo que depèn del moment) miro assegut com els participants de la categoria sprint passen corrents i fan les transicions en bici, ja falta poc per començar i decideixo que participaré amb mitjons. Tenia pensat fer-ho sense després de sortir de l'aigua, però, al no nedar, em fa canviar els plans. És una bona decisió. 

L'Anna sempre al meu costat en els
moments més importants per mi.

Començo a escalfar, ja falta poc per la sortida. Estic molt fred, estiro, corro una miqueta, però les sensacions no són massa bones. Seran els nervis? No acostumo a tenir-ne però aquesta vegada igual va ser una excepció. Em dirigeixo cap a la zona de sortida on ens expliquen el nou recorregut, serà de 2 km + 10 de bici + 1 final de atletisme. La decisió sorprèn, el nom de la categoria (Supersprint) cobra més sentit que mai amb aquest nou recorregut. Seran 2 quilometres inicials de cursa a mort, 10 de bici a mort i un final corrents, també a mort, d'un sol Quilòmetre. (En aquell moment no ho pensava però després comprovaria que si).

Instants abans de la sortida
Ens reclamen a la línia de sortida i per sorpresa meva em trobo situat en primera línia, miro al voltant però sembla que ningú si vol ficar, em col·loco a un cantó i penso que ja estic be allà. No vaig a guanyar però si surto gaire enrere puc trobar-me amb algun col·lapse ja que el passeig marítim es estret. Sortiré en primera línia i aniré al meu ritme. No sé com em trobaré corrent ni quan podré aguantar, només he corregut tres dies d'entrenament en 4 o 5 mesos.


Hi ha tensió en l'ambient estem tots preparats per sortir, pendents del moment en que la jutge faci sonar el xiulet inicial. Tothom callat, públic a banda i banda, tots corbats en posició d'inici, la sortida serà imminent. Estem tos concentrats quan la jutge diu: encara falta 1 minut. Se sent una barreja d'alleugeriment i riures, una situació còmica que ajuda a alleugerir l'ambient.

La sortida. Jo bastant endavant (de blau i ulleres de sol)
Es dona la sortida i se surt "a tope". Jo em deixo anar per la inèrcia explosiva de la sortida i em col·loco darrera dels primers, impossible seguir el seu ritme, però em dic a mi mateix -dóna-ho tot- que el circuit és curt. Així ho faig, tinc molt poques persones davant però no porto rés recorregut. De seguida es van definint les posicions i sembla que la meva és allà, al davant. No hi penso i continuo corrent, és l'única cosa que puc fer, si em volen passar o he de "pinxar" ja ho faré, però no vull ni pensar-hi. Tiro i tiro. En un revolt de 180 graus veig que vaig bastants posicions avançades d'un triatleta bastant conegut i em sorprenc. O és que ell ha sortit relaxat o és que jo he sortit massa ràpid. Mirant al rellotge veig que he corregut el primer quilòmetre en menys de 3 mins 30 seg. Flipo ja que temps enrere em costava fer sèries i baixar dels 4 al quilòmetre. Lluny d'espantar-me aconsegueixo fer el segon quilòmetre abans d'agafar la bici amb un temps molt semblant.

Entrant a la T1 buscant la referència per trobar la meva bici.
La cursa, ara ja m'he donat compte, és totalment a mort. Estic fos ja al segon quilòmetre i me'n queden 11 per endavant. Sort que entro a agafar la bici i poc o molt puc rebaixar pulsacions i relaxar-me una mica, faig una transició bastant ràpida i començo a pedalar. De seguida em passa el triatleta, que he dit abans, com una bèstia en bici, quina màquina. Jo havia sortit massa ràpid i ell aprofita el seu fort, la bici. 

Sóc conscient que en l'última duatló vaig perdre moltes posicions en el tram de bici i va espatllar molt la meva actuació. Però aquella era la primera vegada que n'agafava una, ara ja tenia experiència i, el millor, em coneixia el circuit. Així que em mentalitzo a pedalar sense parar. El circuit és una successió de pujades i baixades així que he d'aprofitar be les baixades, fer els girs eficientment, apretar dents i fer força de cames a les pujades. Avanço a un parell de corredors i me'n passen un altre parell. La bici acabarà de definir les posicions finals, en sóc conscient, ja que en el quilòmetre final, poc és pot fer, i, més que guanyar, només servirà per perdre posicions.


Agafant la bici per començar el segon tram de cursa
Faig la primera volta i me'n surto prou be, porto una mitjana de 30 km/h mai havia corregut tant ràpid i en aquest circuit, per les seves característiques, està prou be. Aconsegueixo mantenir aquest ritme fins el final i començo a avançar a bastant gent, noies que han sortit més tard i alguns doblats. Això fa que perdi una mica el fil dels que tinc davant i els que tinc darrera. Ho estic donant tot a la bici, puc sentir-me molt orgullós, es va acabant el tram i crec que no podia haver donat més. Bona sensació. Tota l'estona al màxim, com ha de ser en una cursa d'aquestes característiques. 

Baixant de la bici per entrar en la T2, controlant be.
Conduint la bici per la T2, just abans de còrrer.
Vaig ofegat, al límit, però ara no em puc rendir, ja només falta un quilòmetre per meta. Veig que es farà bastant llarg. Baixo be de la bici i faig una transició, altre cop, bastant ràpida i començo a córrer. La calor apreta i l'aire que m'entra em crema al pit. Ja em queden poques forces. L'últim quilòmetre és fa molt dur ja que recorres el passeig marítim en una direcció per girar i tornar en contra fins el final, veient la meta en tot el moment. Sembla que el moment d'arribar mai arriba. Agafo aigua al avituallament i després d'un glop me la tiro tota a sobre pel cap, fa molt sol. Contràriament al que pensava, hi ha gent davant meu que va pitjor que jo i aconsegueixo avançar 2 o 3 posicions, anant al límit, trobava a faltar aquesta sensació. M'avança un noi i l'intento atrapar però les forces aquesta vegada em fan veure que no podré. Veig la meta al final del passeig i sembla que en contes d'acostar-se, a cada passa es va allunyant. L'últim quilòmetre es fa agònic. Però aconsegueixo entrar mantenint el ritme.



Acabo entrant a meta amb la sensació increïble d'haver fet una gran carrera, ja no penso en que era la meva primera carrera en molt temps, sinó que em sento molt orgullós d'haver corregut com ho he fet. Al límit de les meves possibilitats a tope i havent aconseguit un gran resultat. En quant a posicions, de ben segur, no hi havia gaire gent davant meu.

Els últims metres es van fer molt durs.

Apretant fort les dents

 Però més que la posició o el temps, que a la fi i al cap nomes són números, em sento orgullós de la meva capacitat de reacció, d'haver fet una bona estratègia, d'haver-me deixat emportar per la inèrcia de la cursa i per no haver defallit i haver-ho donat tot fins l'últim moment. No m'he rendit i gràcies a això em sento genial al acabar. Molt cansat, però orgullós del que he acabat de fer.  I és que aquest món és així, pot semblar contraproduent, però pateixes per gaudir després. En cursa pateixes i ho dónes tot, el moment bo, be després, quan et dones conte i ets conscient del que has fet. Les sensacions poden arribar a ser brutals.

Entrada a meta

I podreu pensar, quina gràcia té fer esport si només pateixes? Si penses així, és que no has entès res. El fer esport no es limita en competir. No és limita en la competició. La competició tampoc és limita al dia de la cursa, sinó que darrera d'aquesta hi han hores i hores d'entrenaments, soferts i gaudits. Hores i hores preparant el repte que tens o que pretens aconseguir. L'esport no es limita a les competicions i els entrenaments, l'esport està ple de il·lusions, de sacrificis, de tristeses i també decepcions, però, sobretot, d'alegries i grans satisfaccions. No es pot concebre l'esport d'una altre manera que no sigui encabint-hi tot el que he escrit anteriorment.

No et sents satisfet perquè has acabat una cursa, sinó que ets feliç pel camí que has recorregut per poder acabar-la.

Resultats


Satisfet, després de creuar la meta
Quan vaig acabar la carrera era conscient que havia fet una bona classificació però no m'esperava estar tan amunt en la classificació general. Finalment em vaig classificar en la 18ena posició de la classificació general. I aquest, suposo que és més anecdòtic, però, no deixa de ser sorprenent, en la 1era posició sub 23. Llàstima que no hi hagués podis per categoria. Tot d'un total de 90 corredors.

Uns resultats que em fan més feliç però que si haguessin estat pitjors no hagués canviat la meva visió de la cursa. Ja he explicat abans que vaig acabar contentíssim i això és el que miro per sobre de tot. Vaig marxar d'Altafulla amb una profunda satisfacció i alegria pel meu rendiment i, per fi, haver pogut tornar a competir. Els resultats, que van sortir 2 dies més tard, van ser un premí i alegria més al esforç i sacrifici de tants mesos.

La primera cursa de running - 5K@EASD


La 5k EASD és una carrera i caminada gratuita que es va realitzar el dia 26 del passat més de Setembre coincidint amb la fira que porta el mateix nom, EASD, en favor per un canvi en la malaltia de la Diabetis. Una cursa per una gran causa. El lema "On track to change diabetis".

Un circuit molt maco. Sortint i arribant al Estadi.

El gran al·licient de la cursa era l'escenari en el que es corria. L'estadi Olímpic acollia la sortida i arribada i l'anella olímpica part del recorregut.
A més l'organització posava de manera desinteressada tota mena de facilitats, com guarda-roba,  servei de canviador, cronometratge per chip i a més et regalaven una samarreta. No es pot demanar més...

Una ocasió genial i única per fer esport, més essent per una bona causa. No vaig dubtar en apuntar-me tot i ser uns dies abans del meu debut en triatló, però em serviria d'entrenament.

Com ja he dit la sortida es feia des del imponent estadi Olímpic, no seré jo qui descobrirà ara tot el que s'hi ha viscut allà dins i el que significa per qualsevol català poder còrrer allà on ho han fet grans mites d'aquest esport, i més, sent del 92, l'any olímpic, tot barrejat feia un còctel màgic, excel·lent, motivador i atractiu per còrrer.

Escenari immillorable per el retorn a les curses, d'atletisme. 5 Km. Ja feia dies que m'entrenava i estava totalment capacitat per tornar a còrrer durant 5 km i el millor, fer-ho ràpid. No és el mateix còrrer que còrrer ràpid. Dies abans fent un entrenament específic i dels durs, amb sèries, per minuts, combinant la progressió  anar a tope i descans  Me va fer veure que estava molt millor del que em pensava. Aquest tipus d'entrenaments serveixen per treballar la velocitat en carrera i ser més ràpid, alhora que augmenta la teva resistència. Em sentia més lleuger i això sempre és una bona noticia. Tot això sumat al gran regust de boca que em vaig emportar d'Altafulla feia que guardes unes grans expectatives per la cursa del EASD.


Està be tot el rotllo de que gaudeixes corrents i que no importen els resultats, que és veritat, però sempre t'agrada quedar com més amunt millor, i a Altafulla em vaig sentir tant be que volia repetir sensacions. Evidentment no seria igual. Ho tenia clar però tenia ganes de córrer i donar el màxim, volia veure fins on era capaç d'arribar.

Arriva el dia i cap a la tarda pujem mica en mica cap a l'estadi, m'hi acompanyen l'Anna i les seves companyes de pis, que faran la cursa caminant. Sempre és màgic pujar cap a Montjuïc per les escales de l'avinguda Maria cristina en front del Mnac i les fonts. Arribem al estadi amb molta antelació, un temps que em permet empapar-me d'esperit olímpic i motivar-me del tot per la cursa.

Començo a escalfar i noto unes molèsties a la panxa i no es flato. Em paro uns moments i faig altres exercissis i sembla que em passa. Acabo fent l'escalfament amb algunes voltes al estadi i progressions. Em sento estrany, fa temps que no faig una carrera d'atletisme. Ens col·loquem a la sortida i intento estar a prop dels primers, se que si surto molt enrere em costarà superar posicions perquè hi ha molta gent. Uns mil i pico corredors/caminants. De totes maneres em col·loco a la part exterior i quan es dona la sortida ja veig que m'hagués anat millor col·locar-me al interior. 

No estem per lamentacions sinó per córrer. El primer que es fa es una volta i mitja al estadi, ho aprofito per guanyar posicions i col·locar-me al interior. Em costa un esforç que després acabaria pensant que ha estat excessiu  però no cedeixo i continuo corrent, sembla que agafo un bon ritme. Les posicions ja es marquen i estic content perquè, com a Altafulla, em mantinc força endavant. El guanyador de la prova ja queda definit amb mitja volta al estadi, va com un cohet.

Vaig força endavant, a Altafulla aquesta estratègia em va funcionar, però allà eren 2 km i aquí 5. Arribo al primer quilòmetre i vaig bastant ofegat, no aprendre mai. A les carreres si es surt una mica més relaxat pots anar augmentant el ritme i acabar a tope, el cos assimila molt fàcilment aquest canvi. Però no tant sortint a tope i aguantant el mateix ritme durant tanta estona. S'ha d'estar molt preparat. Però be, aquì a un servidor sembla que l'hi agrada patir i així li va.

Després d'una sortida fulgurant no queda una altra que apretar les dents i treure força d'on sigui per aguantar, ja veig que no serà la meva millor carrera, en quant a sensacions però no esta tot perdut. Començo a cometre errors. Miro enrere, senyal de feblesa. Mai s'ha de mirar enrere, sinó sempre endavant. Si ho fas l'hi estàs dient tant al company que ve a darrera i a tu mateix que "no pots més" o que vas ofegat. Et dius a tu mateix que veus més a prop que t'atrapin a que puguis avançar el de devant, i aixì és impossible, només si mires endavant i ho creus podràs atrapar-lo. Però be, hi reflexiono i ja no hi miro més. El que queda de cursa serà un diàleg intens entre la meva força de voluntat i les meves cames i caixa toràcica. La ment és la que triarà a qui fer-li cas. 

Foto de família amb tots els participants.
Durant uns moments l'hi fa cas a les cames i sembla que perdo el ritme però de seguida s'imposen les ganes i el recuperen. Apreto les dents i intento no morir-me allà al mig. La carrera se m'està fent molt llarga, massa. Fa dies que la vaig còrrer i no ho recordo tot exacte, però crec que no vaig avançar a gairebé ningú pel camí després del primer quilòmetre però si que em van passar. Significat d'una mala estratègia. Tinc la sensació que vaig defallint pel camí i en contes de còrrer m'arrossego  La meva visió canvia quan m'avança una noia i reflexiono i penso que deu ser la primera i de seguida trec forces i intento seguir-li el ritme. Ho aconsegueixo tot i que sigui a uns 5-10 metres d'ella, però no se'm envà. La primera noia farà un bon resultat i després de com ha anat la carrera, per mi, serà molt bona noticia.

Després d'això tinc una mentalitat més positiva, és increïble com t'arriba a canviar el pensament durant una cursa, s'ha de ser molt fort mentalment perquè no t'afecti en el teu rendiment. Miro el cronometre i m'adono que no vaig gens malament, puc fer millor marca (record personal en 5 km) Seria la millor noticia que podria tenir i la millor manera d'acabar una carrera que no havia començat gens be.

Al acabar, mort però molt satisfet.
Començo a pensar que tampoc he anat tant malament durant la cursa, que he patit i ja esta, però he mantingut el ritme, mes o menys. arriba la pujada que volteja l'estadi i es fa dura però sé que després només em quedarà una agraïda i necessària baixada, alhora que llarga, cap a buscar l'entrada al estadi. La baixada m'ajuda a recuperar terreny amb la noia del davant i els altres i una mica de forces  D'aquí a meta es fa llarguíssim. Una lluita contra el crono, que decideixo ja no mirar més, les cames i la meva ment.

Ho dono tot, les últimes forces que em queden i trepitgem el "tartan" del estadi, entro i em produeix una gran sensació la sortida dels túnel. Em queda mig estadi per recórrer, es farà molt llarg i no m'equivoco. Agafo un ritme i aquest serà el que em portarà fins el final. Per darrera sento gent que s'acosta, intento donar el màxim perquè no m'avancin, ho aconsegueixo fins la meitat del recorregut que em queda, però és impossible. 

En la recta em passa un noi, d'una edat ja bastant avançada, i no se el perquè però el "tio" m'avança,  em talla i se'm fica davant, tenint tota l'amplada de pista i estant en la recta... Em fa modificar la "zancada"  i apartar-me de darrera seu. M'empipa bastant això, no se per quin motiu ho ha fet. ( Ni que fos una carrera de 10mil dins l'estadi i volgués marcar el seu ritme. Segur que s'ha empapat d'esperit olímpic, com jo, i ha volgut imitar als grans atletes. Tot i que la actitud que ha tingut no tingui gaire a veure amb la filosofia de l'esperit olímpic.) Be, si em llegeixes, dona't per al·ludit i intenta no fer-ho més. Lluny de poder dir-li res, anava ofegat, m'aparto a la dreta i continuo amb el meu sofriment cap a menta. 

Em costa molt d'entendre aquestes actituds en carreres pacifiques i populars, jo que sempre sóc el primer en avisar que avanço  en demanar premis,  en dir "cuidado", en preocupar-me per el que tinc davant,  en demanar perdó si faig un avançament massa arriscat... Però tallar-me el pas a escassos 100 metres de la meta..

L'Anna, una vegada més al meu costat.
Be després d'aquest comentari que en el seu moment em va fotre molt, continuo explicant el final de carrera. Falten  uns 70 metres per arribar a meta i només penso en el moment d'entrar i tombar-me a la gespa del estadi, abans d'arribar a uns 20 metres, m'avancen 2 nois amb un esprint de final de carrera terrible. impossible per mi. Això em fa adonar que hagués pogut fer una estratègia molt mes intel·ligent i ser jo el que fes aquest esprint i no entres casi arrossegant-me a meta. De tot se'n aprèn  Entro i paro el crono en 18:42. INCREÏBLE. Rècord personal.

Sense temps per assimilar-ho em tombo a la gespa i m'hi estic ven be uns 2 minuts. No m'avia passat mai. He acabat la carrera mort. Massa esforç. Però ha valgut la pena. Desprès de tants i tants mesos lesionats torno a fer una carrera de 5 km i faig menys temps que el meu record. Genial! Més tenint en conte que l'escenari no era gens propici per fer marca, una constant de pujades i baixades.

Una altre vegada acabo una carrera amb bones sensacions. Havent-ho deixant tot i satisfet amb el meu rendiment no havent-me rendit. Amb coses a millorar i coses per aprendre.


Resultats


Al final no va anar tant malament com em pensava. Parant el marcador en uns sorprenents 18min 42seg em va permetre col·locar-me en la 57ena posició d'un total de més de mil corredors, i de la meva categoria, sub 29 anys, 15é classificat. Gens malament. Però com sempre dic, això últim, per ara, continua sent anecdòtic. A seguir treballant dur i els resultats en forma de millora física anirà apareixent. Desitjant per sobre de tot que els genolls em respectin i pugui continuar fent el que més m'agrada. Esport.

En la pròxima actualització escriuré la crònica del triatló Wild Wolf de Gavà. I aviat publicaré una sorpresa en forma de canvi aquí al bloc. Tot això més endavant. Espero que us hagi agradat aquesta nova entrada. Ens llegim en la pròxima.


Aleix Sellarés.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada