El retorn més desitjat

Tornar a escriure

Des de fa força temps tinc el bloc abandonat. La raó no és altre que la meva motivació per escriure-hi ha estat equivalent als meus desànims per la lesió que m'ha deixat molt tocat anímicament aquests últims mesos.

Moltes hores fent rehabilitació

Una lesió que va començar, com ja vaig explicar en una antiga entrada, el dia abans de la Zurich marató 2013 i que volent-hi córrer la vaig agreujar. El que no sabia és fins a quin punt. En aquell moment era completament inimaginable que estaria fins a 6 mesos sense tornar a córrer. 

Igual ho podia haver intuït però la meva motivació i ganes per córrer aquell dia van ser superiors a mi. Però no me'n penedeixo pas, sóc una persona impulsiva sense control que fa sempre el que l'hi ve de gust i te ganes de fer. Amb aquesta personalitat el que haig d'assumir i fer, és no penedir-me mai de les coses que he fet, perquè mentre les he fet he estat feliç i les he fet perquè jo he volgut i quan he volgut.

I ara escric perquè em ve de gust i tinc ganes de fer-ho, i aquestes ganes no venen soles, sinó que estan motivades pel fet que he pogut tornar a competir després de molt temps.

Tornar a fer esport

He passat uns mesos molt dolents, en la foscor de l'ombra eterna que es projecte sobre tu quan pateixes una greu lesió, havent de renunciar a moltes coses que em venien de gust fer però que alhora era incapaç de fer. Incapacitat no per ganes sinó per la lesió als genolls que m'ha dut de corcoll durant tot aquest temps. Vaig haver de renunciar a moltes curses, a acabar la temporada de futbol, a jugar les 24 hores de futsal, esperades durant tot l'any, a curses, a passejades, a coses simples com jugar amb el meu gos a perseguir-nos, a sortir a córrer perquè simplement em venia de gust... A mil coses, que petites o grans, m'ha fet molt mal haver de renunciar.

He passat molt temps sense poder fer esport, és mes sense poder fer petites coses com pujar i baixar escales o caminar sense sentir dolor, la lesió es va apoderar de mi de tal manera que no tan sols m'impedia fer esport sinó que era present les 24 hores del dia, i fes el que fes, es feia notar perquè sàpigues que seguia allà i que no tenia intenció de marxar.

Hores i hores anant a classes de recuperació al hospital, que més que ajudar em deprimien perquè no veia millora i els genolls em seguien fent mal.

Un dia vaig decidir fer-hi alguna al respecte, vaig agafar una bicicleta de BTT i vaig sortir a pedalar, en tornar estava tant content pel fet que els genolls no m'havien obligat a parar que aquella sortida no va ser una anècdota i sortir en bici es va convertir en una cosa més habitual. Em vaig comprar un maillot i vaig agafar-m'ho una mica més seriosament, però bàsicament ho feia més per divertir-me que per res més.

Fins que va arribar el dia que em vaig decidir a comprar una bicicleta de carretera. Mai m'havia cridat l'atenció la bici, però des que la vaig provar en una Duatló em va cridar l'atenció. Amb uns estalvis que tenia i fent una mica d'esforç i després de trobar una bona oferta me'n vaig poder comprar una. Mica en mica vaig anar fent petites sortides, res seriós.

Això em va permetre no pensar tant en la lesió i alliberar-me una mica d'ella. Ja no pensava tot el dia en tornar a córrer sinó que la bici m'aclaria les idees i ja no ho veia tot tant negre. Començava a veure-ho tot d'una altre manera. 

Tornar a tenir motivacions

Amb la bici no en tenia prou, i coneixent-me, dintre meu s'estava coent alguna cosa. Volia més, ara volia nedar que és un esport que també m'aniria be per els genolls, però que no havia practicat per falta de motivació i algun lloc per fer-ho (algun gimnàs o piscina). Però vaig descobrir el Nadathlon unes cordes que et permeten nedar en qualsevol espai reduït sense moure't de lloc. Genial, a casa tinc piscina i les sessions de natació també van començar a convertir-se en una cosa habitual. Sense donar-me conte estava tornant a fer esport i tot i que no era córrer o futbol com feia m'agradava.

La meva actitud va canviar el dia en que vaig veure la possibilitat de participar en un triatló. Del circuit SERtri de la cadena ser i la federació catalana de triatló. Nedar, bici i córrer. Podia fer dues de les tres coses. El que em va acabar de decidir va ser veure que hi havia una categoria "supersprint" on només s'havia de córrer 2,5 km. Vaig pensar que els podria córrer fàcilment ni que fos aguantant el dolor. I em vaig marcar l'objectiu.

Les sessions de bici i natació van passar a ser de diversió a ser mes series i ja considerar-les com a entrenament, i cada vegada intentat fer més i millor. Mica en mica anava tornant a tenir el "gusanillo" de preparar-te per un objectiu. Un objectiu completament nou i motivador. Un esport nou, és més, tres esport en un! El triatló. A aquesta motivació per tornar a competir l'hi afegeixes que la carrera era a Altafulla, el poble que em va veure créixer, fer les meves primeres passes i on he passat una gran part de la meva vida i que a més em conec molt be i el considero com la meva segona casa, ja tenim l'objectiu en majúscules. Quina il·lusió em feia tornar a competir i més a Altafulla.

Tornar a córrer

Be, podia anar en bici i podia nedar sense dolor. Però el dubte estava en si podria tornar a córrer. Amb les decepcions de mesos anteriors i la desmotivació i tristesa feia molt temps que no ho provava. Sabia que podia fer-hi coses com portar plantilles o córrer de millor forma que em podrien ajudar però no ho havia intentat. Fins que un dia em vaig dir; Prova-ho. I així va ser.

Tornant a calçar les  vambes de córrer

No m'havia sentit tant complert en temps, vaig ser capaç de córrer durant 15 minuts, i vaig haver d'esforçar-me molt per poder acabar-los. Vaig veure que quan el mal començava a notar-se, modificant la xafada sense talonar (xafar i posar el pes contra el terra amb el taló) i corrent en millor postura, el mal s'alleugerava. Per primera vegada en mesos vaig poder acabar una sessió de córrer perquè jo ho vaig decidir i no perquè el mal m'obligués. Em van entrar ganes de plorar d'emoció mentre corria, al acabar i durant els dies posteriors. No em treia del cap aquella sessió de 15 minuts corrent sense parar per la petita pista d'atletisme del meu poble.

Aquell dia vaig tornar a néixer, si be havia pogut nedar, anar en bicicleta o passejar pel bosc i fer excursions, no va ser fins que vaig poder tornar a córrer que em van entrar de cop totes les motivacions i ganes perdudes dels mesos anteriors. Córrer em va fer reviure, tenia ganes de menjar-me el món. Però sabia que ningú em regalaria res, tornava a començar tot de 0. havia de tornar a aprendre a córrer de nou. De estar preparat per fer una marató i córrer durant 4 hores seguides a poder acabar 15 minuts amb prou feines.

Però en aquesta vida hi som per superar reptes, adversitats i aguantar els cops i això és el que vaig fer. Mica en mica em vaig anar posant en forma. La bici cada vegada se'm donava millor i podia fer més quilometres i més ràpid. A la piscina cada sessió durava més estona i quan podia sortir a córrer cada vegada em sentia millor, i el més important, no sentia dolor.

Tornar a competir

Amb aquestes va arribar el dia de la meva primera competició de triatló, amb la mala sort que es va anul·lar el segment de natació i es va convertir en una Duatló, per mala sort ja que jo volia fer triatló i la categoria súper sprint perquè es corria menys i va donar la casualitat que vaig haver de fer una Duatló amb 2 trams de córrer. Però la cosa va anar molt millor del que esperava (ho explicaré en una futura crònica).

En la T2 de la Duatló d'Altafulla

Després de la Duatló d'Altafulla havia de buscar altres motivacions i estava perdut perquè no sabia que fer fins que em vaig animar i em vaig apuntar en una altre triatló. L'última oportunitat que tindria de estrenar-me en triatló ja que s'acabava la temporada. Vaig escollir la Wild Wolf triathlon series de Gavà. El repte era encara més gran, categoria sprint! 750 metres de natació, 20km de bicicleta i per acabar 5 km de córrer. El doble de distància que en la categoria súper sprint. Lluny d'espantar-me vaig agafar més força  i vaig entrenar més dur que mai, tenia dues setmanes per endavant, no hi havia temps que perdre.

Vaig anar corrent i cada vegada em sentia millor i ho feia més temps. Un dia ho va tornar a canviar tot. Corrent per plaça Espanya de Barcelona, vaig agafar l'iPod i vaig tirar amunt cap a Montjuïc. La màgia olímpica del lloc es va apoderar de mi i vaig ser capaç de completar fins a 30 minuts corrent. Aquell dia vaig sentir que era imparable i que res m'aturaria. Podia amb tot. I és que no hi ha força més gran que la teva mentalitat i la força de voluntat i superació. I és que una persona amb força de voluntat i ganes, pot amb tot. AMB TOT. Aquest era jo en aquell moment.

Amb l'Anna al estadi Olímpic. N'estic molt orgullosa d'ella.
Aviat sortirem junts a córrer, ella també es supera dia a dia.

La veritat és que el meu punt dèbil no son només els genolls sinó que molts d'aquest problemes me'ls ocasionen els meus "isquios". Molt curts i poc resistents. Sabent això, vaig, he i estic treballant perquè no siguin un impediment. Estic millorant. Simplement un handicap, si no pots amb alguna cosa intenta acostumar-te a ella, i quan hi estiguis acostumat millora la relació amb ella, coneix les teves limitacions i intenta fer-les il·limitables.

Abans del meu debut (aquest cop si) en triatló em vaig apuntar en una cursa de només córrer de 5 km per l'anella olímpica de Barcelona amb inici i final al estadi Olímpic. Per sorpresa meva vaig córrer i vaig donar-ho tot, aconseguit el meu record personal i millor marca en la distància. Al·lucinant, desprès de 6 mesos, retornava a les curses i ho feia amb el meu millor registre i en el millor escenari. ( la crònica de la cursa també la faré en un altre post). Després de la cursa si que ja em sentia del tot imparable. Res m'aturaria. Estava llençat a aconseguir el que em proposes. Més motivat que mai.

Amb la Nina, abans de sortir en bici.
Em dones molta foça, petita.

Faltaven dies per el triatló i un altre entrenament, aquesta vegada de bicicleta em va tornar a canviar la visó de mi mateix. Em vaig donar conte que podia donar molt més del que ho feia sobre la bicicleta, aquell dia em vaig acabar d'enamorar d'aquest esport de les 2 rodes, un entrenament "a tope" amb sensacions increïbles, és duríssim i et fa treure el màxim de tu. En la natació igual, gaudeixo nedant, m'encanta i no se'm dona tant malament com esperava. I parlant de córrer, havia pogut retrobar les sensacions perdudes, havia fet molts progressos corrent durant molts mesos i estava molt orgullós, ara, després de tants mesos i havent començat de 0, tornant a aprendre a córrer de nou, ho estava encara més.

Però l'objectiu no era poder córrer, nadar o anar en bicicleta. Sinó fer-ho tot seguit i ajuntar-ho en un mateix esport, el triatló.

L'estrena, per fi, en triatló

No acostumo a tenir molt nervis abans de les competicions i aquell dia no va ser una excepció, de fet vaig patir fins i tot un excés de relaxació. Amb algun problema que ja explicaré quan faci la crònica de la cursa, però que per sort vaig poder solucionar a última hora.

Va anar tot molt be, vaig acabar amb molt bones sensacions. el tram d'aigua era molt difícil, el mar estava esverat amb moltes onades. Vaig sortir amb precaució i la veritat es que se'm va fer curt i vaig sortir de l'aigua gens cansat, sinó amb moltes forces. Senyal que ho vaig nedar massa relaxat o que arribava amb molt més bona forma del que em pensava, suposo que una barreja de les dues coses.

Dorsal, gorro i bici.

Sortint de l'aigua vaig anar llençat cap a boxes avançant a molts, en bici igual, "a tope" cap a endavant fent el millor segment i tenint les millors sensacions sobre la bici que he tingut mai. Finalment en el tram de córrer i mirant els resultats igual em vaig relaxar una mica, però desprès del "trote" de la bici tampoc va estar tant malament. Vaig anar tota l'estona avançant gent i això significa una certa progressió. Vaig acabar molt content. amb un temps molt millor al que m'esperava. Ja era triatleta, per fi!

Les sensacions després d'una carrera són molt bones. Si l'hi sumes que has fet un bon paper, que ha estat molt millor del que t'esperaves, que et dones conta que no se't dóna gens malament, que realment ha valgut la pena els mesos d'entrenaments i els sacrificis fets es converteix en una sensació indescriptible i si per rematar-ho i sumem que he estat capaç de competir en triatló, un dels esports més durs, després d'estar 6 mesos lesionat incapaç d'entrenar, la sensació ja es converteix en insuperable.

Que ningú dubti que continuaré endavant i que no em conformaré amb res, això només es el inici d'una nova època que espero que sigui molt i molt bona. Tinc moltes ganes de seguir endavant amb els meus reptes i aconseguir cada somni que se'm posi al davant. I si alguna cosa m'ho intenta impedir, no poseu en dubte la meva capacitat i fortalesa, jo mateix em dic i em prometo que res podrà amb mi. La lesió m'ha fet fort, molt fort. No pas físicament, es més, m'ha debilitat molt, sinó mentalment. Puc aguantar i aguantaré, superaré i destrossaré cada barrera que se'm interposi en el meu camí. Ara ja no em penso aturar, ara ja no.

Mirar endavant és el que faré i encara que em vegi obligat a mirar enredera, miraré el problema als ulls i l'afrontaré, no tinc por de res, és més, existeix la por? La por a fracassar? Que vol dir aquesta paraula? El fracàs és una cosa que ja no contemplo i és que si lluites per el que creus, encara que fracassis, hauràs vençut. Jo he vençut, i seguiré vencent. Seguiré endavant, ni un pas enrere, i si l'he fer, m'asseguraré que després en faci, no dos, sinó tres endavant.

Per acabar, donaré les gràcies a aquesta lesió, si, pot semblar contradictori, m'ha fet molt mal, m'ha quedat molt marcada, continuo notant-la i tardarà a desaparèixer del tot, però estar parat tants mesos m'ha fet agafar una concepció i visió de la vida que mai hagués imaginat, ja ho he explicat. No tant sols en el terreny esportiu sinó en el de superació personal, en el de lluitar per els teus somnis, en fer-los possibles, en intentar-los, en valorar la vida i les petites coses que la fan especial, única i increïble. Quan estàs tant de temps sense poder lluitar per ells, quan pots tornar a lluitar de nou, lluites amb totes les forces que has anat reservant. Per aconseguir els teus somnis no fa falta res més que lluita i força de voluntat, i jo ara mateix, vaig sobrat d'ànims i no penso deixar de lluitar. Ara ja només puc mirar endavant.

"Gràcies a tothom, per poc que sigui, m'ha ajudat en aquest temps tant difícil i tant sofert, la vostre paciència amb mi també m'ha ajudat molt. També sou part d'aquesta lluita i em doneu la força que necessito."

Aleix, esportista aficionat, lluitador de somnis i per sobre de tot, amant de la vida.