La crònica d'una "mort" anunciada.
No va poder ser, el
somni d'acabar una marató haurà d'esperar.
No va ser la
marató, ni la seva duresa i distància la que van poder i acabar amb mi. Va ser
el meu propi cos.
El dia abans, i
després d'una miraculosa recuperació en menys d'una setmana de l'esquinç que
patia, vaig sortir a "estirar les cames" per no trobar-me sorpreses
el dia de la cursa.
Les sorpreses,
però, les acabaria trobant aquell mateix dia. 20 minutets en bici a ritme molt
baix sense forçar i 10 corrent a ritme molt suau. Res comparat amb el que
m'esperava l'endemà. Tot anava be, de l'esquinç del turmell no hi n'hi havia
rastre per enlloc, no feia mal. Ni en la bici, ni corrents. Però just quan
estava acabant de finalitzar els 10 minuts corrents i ja anava cap a casa, una
punxada extranya al genoll, a cada pas em feia una petita punxadeta, que
"raro". Arribo a casa i me'n oblido, ja passarà, demà a per totes.
Però no vaig tardar
gaire en recordar-me del genoll, em punxava cada vegada que el doblava, sense
necessitat de fer esforç. Quasi no podia baixar escales.
La cursa
 |
| Últims ànims abans de la sortida |
Lesionat una
setmana i mitja abans de la prova i sense poder entrenar ni fer gens d'esport,
no era la millor manera ni el panorama ideal per afrontar el meu gran repte, el
meu gran somni. Que finalment no podria aconseguir.
Era conscient que
tenia moltes possibilitats de no poder-ho fer, de no poder córrer per lesió,
però no hi pensava, no volia fer-ho, era l'última cosa que desitjava. Tant
temps preparant-me, les ganes, la il·lusió que hi havia posat, el sacrifici, el
treball, el canvi de mentalitat, la fortalesa mental i física que havia
aconseguit no podien servir-me envà. Havia de córrer, i acabar, si o si.
El dia neix
ennuvolat a Barcelona i es preveu pluja, que per sort acaba sent poca. No fa
sol, tampoc fred, una temperatura ideal per córrer. Una fina pluja intermitent
ens acompanyarà durant el trajecte a la glòria. Unes gotes que l'hi dóna, si
cap, a la proesa, una mica més d'heroïcitat. M'agrada la fina pluja, corrent a
sota seu m'hi sento còmode. Que comenci!
El moment
Estic a escassos
metres de la sortida, sona "Highway to hell" (camí al infern) al altaveu i penso,
-tan de bo no sigui premonitori- de seguida la canvien i posen "llença't" amb un missatge més adequat;
<< Caus a terra molt avall, creus que no te'n sortiràs, però amb els
mesos te n'adones que tornes a començar,
i a força de molt de caure i de tornar-te aixecar, creus que les coses
no canvien però ja no ets qui erets abans... Llença't cada instant és únic, no
es repetirà. >>
Sembla escrita per
mi i per l'ocasió, la meva història amb el running descrita en uns paràgrafs de
cançó. Penso en les primeres lesions i en les posteriors recaigudes, en la recuperació, en la posta a punt, els entrenaments en solitari, les hores
dedicades... És "la meva cançó" i el meu moment, la sortida de la
meva primera marató. És un instant únic, no es repetirà, m'emociono, la pell de
gallina, sóc tot il·lusió, tot coratge, gaudeixo, és un moment acollonant. Em
dic -Som-hi tu pots- començo a córrer. Em llenço al meu objectiu.
 |
| Saludant als 3 de casa. |
El pas dels quilometres
Els quilometres "te'ls pots menjar" com si res sense adonar-te'n o se't poden fer
eterns si estàs pendent d'ells. Quan no estàs al 100% costa tenir la ment
ficada en altres coses i deixar de pensar en si portes 5 km, en si en falten
30, en si portes 20 minuts corrent o en si et fa mal la cama, el peu, la cuixa
o el pit.
Per sort surto be,
començo a córrer i no noto, o no vull notar, res al genoll. A vegades, un mal
físic es pot tornar un mal psicològic i si no hi penses deixa d'existir. Era
evident que les punxades al genoll si em venien amb força no podrien
convertir-se en un mal psicològic. Faria mal si o si. Però be, no hi penso i
corro. Segueixo endavant, passo pel primer quilòmetre i se'm fa més llarg
del normal, malament, penso en deixar de mirar els punts quilomètrics i el
rellotge, no existeixen. Em guio per sensacions i tot i que vaig a un ritme
molt inferior al meu decideixo no avançar a cap corredor, he de reservar
forces, la carrera es molt llarga i no se que em puc trobar més endavant.
 |
| Pocs metres després de la sortida. |
Els quilòmetres van
passant, deixem el carrer de les corts i ja anem en busca de la travessera. Primer
avituallament i de seguida donem la volta al Camp Nou pujant cap a Maria
Cristina. Els quilometres es van succeint i de moment la cama em respecte. Passem
per el quilòmetre 8 i comencem a baixar direcció Plaça Espanya, passant pel
carrer Tarragona. Abans fem uns girs per carrers que estan plens de gent
animant als corredors, com ajuda que t'animin, molt. Just al quilòmetre 9 veig
un home que porta un cartell amb un missatge: "Hi haurà un dia que no podràs fer això, però avui no serà aquest
dia". A l'home que porto davant l'hi agrada, a mi també. Me l'apunto,
i em repeteixo; Avui no serà aquest dia!
Tinc ganes de
baixar pel carrer Tarragona i passar per davant del centre comercial Arenes,
allà m'hi esperen el pare, la mara i l'Anna, que m'han vingut a veure i no saben
com els hi agraeixo. Els he pogut veure a la sortida i m'han donat ànims,
això m'ha ajudat a córrer i no pensar en res més. Necessito un altre cop dels
seus ànims, si be que hi ha molta gent animant no és el mateix que ho facin
"els teus".
 |
| El recorregut de la cursa de 42,195 metres, molt turístic. |
Em col·loco a la
dreta de la carretera, el carrer esta ple de gent, impressionant, veig l'Anna i
la mare, em pregunten -com estàs?- No en dona temps a contestar, però, si que aconsegueixo
allargar la mà i xocar-la. Més endavant el pare em tira un parell de fotos i em
despedeixo d'ells, el recorregut no permetrà que ens retrobem fins a la línia
d'arribada, per davant queden 30 llags Km.
 |
| Quan corres mirant al terra i no a l'horitzó és una mala senyal. |
La pregunta que no
vaig poder contestar me la vaig anar fent al llarg dels següents quilòmetres, -Com estàs?-. Començava a notar algunes molèsties
al genoll, segurament era de pensar-hi, les portava arrossegant des de la
sortida, però com he dit abans, el pensar-hi o no influeix. En aquests moments
i penso massa, però em dic, has d'acabar, per els pares i l'Anna que t'han
vingut a veure i per la gentada que hi ha al carrer tot i la pluja, per tots
ells acabaré.
M'ho dic i m'ho
crec, em dono forces i arribo a passeig
de Gràcia. Aquí ja començo a notar que realment no estic be. El que a la
sortida era una dosificació de forces per no passar a companys corredors, que normalment
marquen un ritme constant, ara és una incapacitat, ni que volgués podria anar
avançant gent, i pensant m'adono que realment fa estona que m'avancen, cosa que
significa que el meu ritme va disminuint progressivament, sense donar-me conte
em vaig apagant.
Físicament estic
be, gens cansat, com si no hagués corregut res, la distància que porto, el
temps de cursa i el ritme son més que assequibles per la meva condició física,
estan al 100%, però la por a xafar malament, que em faci mal el turmell i alhora
el genoll em fan disminuir el ritme, com he dit, no per cansament, sinó per
incapacitat a donar un pas rere altre i mantenir un ritme constant, "les cames no em funcionen del tot
be". A passeig de Gràcia començo a patir, fa una lleu pujada i ho noto
negativament, el pas del quilòmetre 14 al 15 se'm fa molt llarg, del 15 al 16, etern,
començo a pensar que em serà molt difícil poder acabar.
Arribo al peu de la
Sagrada família, ja parlo en singular, perquè realment sento vergonya del ritme
que porto i de parlar en plural, no dic arribem perquè realment vaig sol,
dintre la "marabunta" de corredors i de la gentada al voltant dels
carrers, em sento sol, incapaç de mantenir-me en un grup de corredors, tots em
passen, la gent intenta anima, però a mi ja no hi ha res que em consoli, el
genoll m'està matant, i ja no és l'esquerra com fins ara, és el dret i és un
dolor molt superior al de l'esquerra, -Però don coi surt aquest mal ara?-
m'adono que tot el mal de la cama esquerra, em fa càrrega més del compte el pes
del cos al costat dret. Cada passa és un infern, cada xafada a terra un
martiri, sembla que el genoll se'm vagui a trencar, aguanto 1 quilòmetre així.
Just al 17, paro per primer cop, em donen ànims, el públic i 2 o 3 corredors que
passen, intento estirar la cama, les dos, i continuo "corrent". No
m'ha servit de res estirar, em fa més mal que abans de fer-ho. Això em desanima
molt.
Ja no corro,
pateixo. Em fa mal, molt mal, cada vegada que doblo el genoll, els 2, fins i
tot sembla que em noto el mal de l'esquinç. Començo a pensar seriosament que no
duraré ni un quilòmetre més. Fa estona que penso que no acabaré, que és físicament
impossible. Una quimera. El mal em fa marejar una mica, realment estic
aguantant l'inaguantable, el dolor em supera, no puc fer ni una passa més,
arribo al quilòmetre 18 i necessito caminar, mes impossible fer una passa més
corrent. Aquí arriba el "baixón" i el pitjor moment de tots.
La meridiana aplega
el tram dels 19, 20 i 21 km, i dona la casualitat que s'hi apleguen els
corredors que pugen pel carrer i els que baixen. No puc parar en pitjor
lloc, camino per la dreta del meu carril però alhora al mig de els 2 carrils,
el d'anada i tornada.
Camino, sol, entre
corredors, uns en direcció oposada a l'altre, em sento molt sol i molt "fotut",
miro a una banda i miro a l'altre, miro al terra i els ulls se'm omplen de llàgrimes,
de llàgrimes d'impotència. Els corredors que venen de front se'n adonen i molts m'animen,
alguns que em venen per l'esquena també, els hi agraeixo però em fan plorar
encara més. En aquest moment m'ensorro del tot. Començo a assumir la meva total
derrota i ja no penso en acabar sinó en el moment de dir prou. Em canvio de
banda i me'n vaig a l'esquerra per no estar al mig. Em trobo a uns nois de la
creu roja, m'aturo i em demanen que em passa, em diu que parar és fotut perquè
et refreda i desprès al tornar-hi et fa més mal, això desprès de preguntar-me -no continuaràs oi?- M'hi resisteixo i
trec forces d'on no n'hi han per aguantar el mal insuportable dels genolls. Corro, no se com però corro.
Arribo al
Quilòmetre 20 i em proposo arribar al 21.095 (distància de la mitja marató) i
deixar-ho estar. Passo per un avituallament i els de l'ambulància em donen un
gel que me'l fico al genoll, però em fa molt més mal que servei i l'acabo
tirant. Al quilòmetre 21 hi passo
corrent sense parar i també per el pas de la mitja marató. Miro el rellotge i marca
2h i 10 minuts. Una barbaritat pensant que un més abans havia fet 1h 33' en la
mitja marató de Barcelona. Senyal que el ritme i el meu estat físic eren
"inacceptables" degut, clar, a les lesions. Això només serveix per
adonar-me, encara més, que realment avui no acabaré.
 |
| Foto de l'espectacular sortida,érem uns 18mil corredors. |
Corro com puc, però
a la fi i al cap estic corrent, continuo però no duro gaire més, al quilòmetre
23 paro, camino i dic prou. Continuo caminant ja resignat a no poder córrer més.
Al llarg dels següents quilometres intentaré
unes quantes vegades tornar a córrer però no aguantaré ni 3 passades. Definitivament, ja més relaxat i pensant fredament, desprès de caminar durant
una bona estona decideixo que s'ha acabat, no forçaré més, que alhora és
impossible ja que el mal m'ho impedeix del tot.
Sóc conscient i
penso que tinc només 20 anys, que tindré molt temps per fer maratons però que
els genolls son delicats i les lesions val més no forçar-les.
Caminant em trobo
al Dani, un company que també estava lesionat a la prèvia i corria, com jo, a
intentar acabar com es pugués. Em diu que va be i me'n alegro per ell,
segurament acabarà. Jo no, resignat i ja assumint el meu primer abandonament veig
el punt quilomètric 26 però a la dreta una entrada de metro, i m'hi fico. Me'n
torno cap a plaça Espanya. S'ha acabat definitivament.
El final
Pel cap em passen
moltes coses, fins i tot acabar caminant, però me'n oblido, millor aixi. La
meva primera marató (complerta) ha de ser especial i l'acabaré corrent, sense
parar, caminant no entraré i menys de la manera que vaig.
Al metro una noia
em deixa passar i per sort un noi em deixa seure al vagó. Em refredo i a
l'hora de fer transbord ja no puc ni caminar, baixar les escales és una
tortura però no soc l'únic, davant meu un xicot, acompanyat per això, està igual
que jo. Passen unes noies i fem un mica de conya entre tots. Consolant-nos ens
diuen que al fi i al cap es el normal, jo els dic que no -El normal era acabar- El noi de davant assenteix amb el cap, estem
d'acord els dos.
Em trobo amb un
home que em pregunta que m'ha passat i es "preocupa per mi" l'hi
explico i m'entén. Em diu: -Ara vas fins a plaça Espanya, reculls la medalla i
a descansar- l'hi replico dient que de cap manera agafaré la medalla, que no me
la mereixo, no hauré acabat. L'home amb un entusiasme sorprenent i contagiable
em respon -I tant que te la mereixes-. Hi reflexiono i al final decideixo que
si, l'agafaré, però només com un record, encara que sigui dolent.
Ja fredament,
esperant un altre metro, se m'asseu un xicot al costat que esta seguint a la
seva dona, molt simpàticament parlem i m'ofereix quelcom, l'hi agraeixo l'internés
i les paraules d'ànim final. Pujo al metro i enfilo cap a Montjuïc.
Ja a fora, a pocs
metres de l'arribada, i mirant-m'ho d'es de fora, veig a tota la gent que ja ha
acabat i que amb la seva medalla al coll enfilen cap al metro
contents. Jo no, jo em dirigeixo cap a buscar la bossa i marxar decebut cap a
casa. Abans, però, i inevitablement, passo per el costat de la línia de meta i miro amb enveja sana als corredors que aconsegueixen el seu somni, arriben, ho
celebren, alcen els braços, no miro gaire estona perquè de seguida em torno a
emocionar, maleeixo la meva mala sort i decideixo no pensar-hi.
Entro, be, "em colo" a la zona de finishers i agafo reposicions, fruita, aigua i fruits
secs. M'acosto al lloc on donen les medalles i la noia fa la intenció de
posar-me-la, però li dic que no, l'agafo amb la ma i me la guardo sense ni
mirar-la. Agafar-la si, però me la posaran i la lluiré penjada al meu coll
el dia que acabi la marató.
Reflexió
 |
| Al final em quedo amb aquest missatge |
He tardat uns dies
a escriure aquesta crònica, ho he hagut de fer per fases i en diferents dies.
Escriure-la em feia recordar tot el dolent que em va passar, he passat uns
dies bastant fotut anímicament i no tenia ganes d'escriure sobre això. Però ho
volia fer i realment m'ha servit per passar pàgina i alhora adonar-me de tots
els detalls que s'escapen i també per fer diverses reflexions i tancar el tema
de la marató dintre meu.
Enrere queden
moltes anècdotes, que ja explicaré en un altre post perquè aquest ja s'està
fent massa llarg, sobre la marató, del previ, de la cursa i del final.
La lesió
Vaig fer ús del
servei de fisioteràpia al que tenia dret per haver participat per que em diguessin
que tenia exactament, però la noia que em va atendre va preferir no tocar-me en
la zona perquè pensava que podien ser els lligaments creuats i em va fer un
simple massatge enviant-me posteriorment a que em mirés un metge de la creu
roja.
 |
| Amb la manta "escalfant el genoll"... |
Si Heu llegit el
meu anterior post sabreu el que en penso dels metges, sense gaire convicció de que em diguessin gran cosa, em va mirar
un metge. Va parlar 8 o 9 vegades el temps que em va estar explorant-me el genoll, encara
no recordo si me'l va tocar o no, be en fi, diria moltes coses però només explicaré
el remei i tractament que em va donar. Vaig prendre una pastilla i quasi com si
fos un "super" regal em va dir que em donava l'ampolla d'aigua, que aquesta
ja era per mi, (jajaja quin riure, només faltaria) i em va tapar el genoll, per
donar-l'hi calor, amb una manta.
 |
| El meu pare va voler deixar constància que al final (dintre del que cap) tot havia acabat be, aquí la foto. |
Havia d'esperar a que em
passes el mal, fins que se'm va pujar la mosca al nas i vaig marxar. És trist
que en l'any que estem si vols que algú t'atengui i es preocupi mìnimamanent
per tu hagis de pagar, la sanitat publica, deixa molt que desitjar, ja són
masses experiències negatives.
Dilluns vaig anar
al quiromassatgista que m'havia tractat tan be el turmell la setmana anterior.
El diagnòstic va ser que uns ossos del genoll se'm havien sortit de lloc i com
a conseqüència també els de l'altre. Me'ls va posar a lloc i vaig sortir
caminant de la clínica com si res hagués passat. Al·lucinant, però és així,
segons ell els metges tenen ordres de no tocar-nos (això ho tinc més que comprovat)
i que no diuen/creuen que els ossos es puguin moure. (també tinc comprovat que
això passa)
Ara repòs total i
cuidar-se molt. Però al llarg dels dies m'ha tornat a fer mal, ja estic avisat
que els ossos poden tornar a sortir en qualsevol moment, però no puc estar
anant cada dia, pagant, a recolocar-me'ls. Esperaré, més repòs, i sinó la
solució ja la sé.
I ara que?
Tornaré. L'hi en dec una a la Marató i ella me'n en deu una a mi. L'hi
dec un esforç i ella em deu una alegria. Això no acabarà així. Seguiré
lluitant, tornaré, Barcelona i la seva marató m'esperen de nou...
Nous reptes
En aquest "període
de lesió" on no he pogut córrer gens, no se'm han passat les ganes de fer-ho sinó que encara me n'han vingut més. M'he inscrit en 3 noves curses, totes
elles, per sort, de franc. Una crec que ja l'havia comentat, és la duatló (bici + còrrer) de Sant Fruitós. Vaig guanyar el dorsal gratuïtament i em ve molt de gust
fer-la. Una altre es una cursa dintre el cercle de "proves" de "Punk-Trail", diuen que és una filosofia.
S'autofinancen i amb l'ajuda de col·laboradors i altres tenen les inscripcions gratuïtes
cosa que s'agraeix molt, i alhora col·laboren amb el banc d'aliments. Molt bona
iniciativa. Jo en aquest cas m'he apuntat a la que es farà a Fonollosa. I per últim
una cursa memorial a Ramon Oliu, va ser el propulsor de les maratons a Catalunya
i aquesta cursa es fa cada any, per recordar-lo, al seu poble de naixement,
Cantonigrós i també es gratuïta. On hi he estat de visita i em venia molt de
gust participar-hi. Veurem si les lesions m'ho permeten. De ganes no en falten.
Aquest Diumenge, no
hi haurà ni cursa ni partit de futbol, però si que em permetre el luxe de
participar en una caminada, una activitat molt més tranquil·la i que permet
gaudir, també, dels paisatges forestals.
Una forta abraçada
amics.
Aleix.
