El meu món: d’abril 2013

Primer de tot m'agradaria agrair a tota la gent que va fer possible la meva participació en aquesta Duatló. La gent que em va votar per Facebook i a l'organització de DSF Sportmed per fer el concurs que em va permetre guanyar la participació gratuïtament. Moltes gràcies a tots.

Que és una Duatló?

Segurament molts que llegiu això ja sabreu que és, però, per si de cas: Una Duatló és una prova esportiva que combina 2 esports diferents; La bicicleta i el córrer. Consisteix en una carrera on s'ha de fer un tram (o 2) corrent i un altre en bicicleta.

La crònica

Aquest passat diumenge (dia 13) vaig tornar a competir, per fi. Però no va ser de la manera que m'hagués agradat. Lluny d'estar recuperat de la lesió, eterna, que m'afecta els genolls vaig decidir prendre part de la sortida de la 3a Duatló de Sant fruitós. Lesionat, l'únic objectiu era passar-ho be i poder acabar.

Estic segur que ningú, en plenes condicions mentals, hagués corregut amb la lesió i el mal que tinc els genolls. Però com que un servidor està una mica boig i és un pel masoquista ho va fer. Per que? Doncs perquè no em puc estar quiet, necessitava, com a mínim, fer aquesta cursa per "treure'm el gusanillo". Tant temps parat suposo que acaba afectant negativament el cervell i tot i que em vaig acabar fent més mal, ho tornaria a fer. Si algú em llegeix, no en prengueu exemple, sisplau.

La cursa

Be, no se si en aquest cas es diu cursa. Una duatló, córrer més bicicleta. Un circuit compost per; 5Km corrent, transició a la bici, 17Km en ruta, un altre "canvi de pneumàtics" i finalització corrents 2.5Km entrant a meta. (circuit)

Abans de la cursa, feia un mes que no corria . Des de la marató no havia pogut fer res d'exercici a peu, només alguna sortida en BTT, però res seriós. Sense prendre-ho com un entrenament sinó com a pura diversió. Una setmana abans de la duatló vaig intentar sortir a córrer i només vaig aguantar 5 minuts, un desastre, el mal als genolls seguia allà.

Vaig decidir córrer la Duatló perquè havia guanyat la inscripció gràcies a molta gent que em va votar (via Facebook) en un concurs i em sabia greu no poder participar-hi. Be, aquesta seria la versió "oficial", la verdadera és que no aguantava més sense situar-me en una línia de sortida i competir una miqueta. Ja feia 2 mesos que no podia acabar una cursa (Mitja Barcelona).

(En l'ultima publicació, si ho recordeu, tenia pensat anar a fer la cursa del Corte inglés però, com he dit abans, després de sortir a còrrer i aguantar tan sols 5 minuts, ho vaig descartar.)

La situació era la següent; Em presentava a Sant Fruitós amb una bicicleta de carretera, que m'havien deixat, sense gens d'experiència amb ella. No havia muntat mai en cap, només BTT.

Lesionat dels genolls sense haver entrenat durant un llarg temps i amb una calor que espantava en plena tarda, la sortia es feia a les 4.

La cosa te tela, poc abans de dinar estava mirant vídeos a Youtube sobre com funcionava un canvi de marxes de bicicleta de carretera i intentant esbrinar com es col·locaven les bambes de bicicleta als pedals especials.

Vaig poder rodar poc més d'un quilòmetre amb la bici i provar 2 vegades com s'havien de treure i posar be les sabates.

Aquesta era la meva única experiència amb la bicicleta per afrontar una duatló amb un tram de 17Km sobre rodes, on competiria contra gent molt experimentada i jo un novell de primera classe.

Si be en bicicleta tenia un nivell d'inexperiència molt alt el que em podia salvar era que en cursa a peu tenia una mica més d'experiència. Però degut al fet de les lesions i el temps parat, el meu nivell en cursa seria tota una sorpresa, no sabia que em trobaria.

Amb tot aquest "perkal" era obvi que l'única cosa a la que podia espirar, i ja és molt, era acabar la carrera. També es cert que la meva mentalitat no em permet mai anar a les carreres, o competicions, a passar l'estona, sempre vull intentar donar més del que puc. Tot i que desprès les coses es posen al seu lloc i passa el que ha de passar, però l'ambició mai es perd, ni que es corri amb muletes (jajaja).

Col·locant la bicicleta i les vambes a boxes i foto amb el meu cosí.

Abans de l'inici, tot col·locant la bicicleta al meu calaix i repassant el recorregut a fer en les transicions bici - córrer, va venir el meu cosí, que també competia i em va explicar una mica com anava. Després vam anar a fer una mica d'escalfament corrents i vaig poder provar les sensacions que m'oferien els genolls. Al cap d'una estoneta corrent ja començava a notar que el mal anava en augment i vaig decidir parar per no "trinxarar-los" abans de començar.

Zona Boxes plena de bicis i el gran ambient que es va respirar.

La sortida

Venia a "passar l'estona", a divertir-me i a intentar acabar. Però, un cop sento el tret de sortida, se'm oblida. No hi han lesions. Ai mare!

Moment de la sortida, com sempre, molt ràpida.

La sortida es fa a "tope" i al pas per la primera corba ja es va creant la filera de corredors i definint els que estaran al capdavant. Jo surto entremig i em deixo portar pel ritme dels que porto davant. No penso en els genolls i només corro, corro i corro. No estic atent en les passes i en respirar be i de seguida ho noto. He sortit massa ràpid i m'estic esvarant. Intento calmar-me i intentar seguir un ritme fix (has vingut aquí a acabar recordes? No has de demostrar res a ningú).

El camí fa un petit zig-zag per un tram de camí de carro i després ens porta a una llarga recta en progressiva baixada que s'haurà de repetir en pujada.

Continuo corrent, intentant no pensar en que tinc mal als genolls, vaig progressant i atrapant corredors. Em deixo portar per la inèrcia del circuit i en la meva voluntat que tinc sempre de volgué més i més a cada passa. No estic respirant ni corrent be, suposo que deu ser això, o que el ritme m'ofega, o la calor, no ho se, però no estic còmode. Lluny de baixar el ritme o aturar-me accelero més. Això si que ho tinc, no seré el més veloç i resistent del món, però quan estic en cursa, encara que no pugui, sempre intento donar una punteta més i no rendir-me a la mínima.

Patint però progressant i guanyant posicions.

Faig la primera volta i continuo igual, decideixo tirar una miqueta més. Cada vegada em costa més atrapar corredors però ho vaig aconseguint, crec que no vaig gaire be, però en el tram en que ens creuem els corredors veig que en tinc molts més darrere que davant i això em consola. Més, quan atrapo a una noia i em dono conte que és la primera. Això és bona senyal, significa que no vaig tan malament. Al ser la primera dona de ben segur que intenta marcar un bon ritme i donarà el màxim, perquè evidentment, vol guanyar. M'hi enganxo i sembla que ella també s'enganxa a mi, entre els dos tirem i fem la pujada. Segurament, si no anés al seu costat m'estaria quedant una mica enredera.

Mentre anem pujant vaig molt ofegat, penso perquè coi estic corrent i que hi trobo en aquesta manera de patir, pregunta molt habitual en aquest món i que et sols fer en carreres, però un cop creuada la meta te'n oblides i només penses en el moment de tornar-t'ho a preguntar. Vaig amb les revolucions molt pujades i quasi amb reserves, desitjo arribar a la zona de boxes per agafar la bicicleta i tranquil·litzar-me una mica.

Continuo al costat de la noia i m'adono que el grupet de corredors que tenim al voltant tampoc van gaire sobrats de forces, com jo, i al final de la pujada s'estira el grup tot encarant la baixada cap a l'entrada a boxes. Trec forces de on no n'hi han i m'avanço entrant una mica abans que els altres.

Baixant cap als boxes una mica per davant de la 1a noia.

Intento calmar-me una mica i veig que em fa mal el genoll, durant el tram de cursa quasi no hi havia pensat, o l'esforç no m'havia premés fer-ho. Respiro un parell de vegades profundament mentre em col·loco be les vambes de bici, em poso el cas i agafant la bici del manillar em dirigeixo a començar la ruta.

Perdo uns segons quan em fan parar per cordar-me el casc abans de sortir i ràpidament em llenço a per la ruta en bicicleta, surto be i deixo el grupet que em segueix enrere. Entro a la carretera principal flanquejat per la policia i alguns espectadors, quina sensació més genial. La carretera per a mi sol, i alguns corredors més.

Sant Fruitós - Artés - Sant Fruitós

Aquest és el recorregut que s'ha de fer. La ruta és molt planera, no hi han ni grans pujades ni grans baixades. Quasi tot son rectes llargues. Una ruta per córrer i anar ràpid.

La primera baixada és llarga i progressiva. Vaig completament sol ningú per davant i ningú per darrera, penso que vaig be. A Torruella m'atrapen dos ciclistes que venen ràpid per darrera, penso que són molt més ràpids que jo i no l'hi dono importància. Seguidament arriba un petit tram de pujada, curta i amb poca dificultat, però als 2 que porto davant sembla que se'ls fa dura i sense pensar-ho dues vegades em fico dret a la bici, 3 o 4 pedalades i els passo. Segueixo per una llarga recta que em portarà fins el Pont de Cabrianes. Durant les rectes de tan en tan em van passant petits grupets de 2 corredors però no li dono importància. Tota l'estona vaig sol.

Moment de "l'atac"en el petit tram que feia una mica de pujada.

Arriba el segon tram de pujadeta i atrapo a 2 corredors més, els passo sense gran dificultat. Dintre el cap em vaig creant historietes imaginant-me que sóc Alberto Contador passant als germans Schleck en l'etapa més dura dels Alps al Tour. Si, massa imaginació (jajaja). Però això, i ficant-me seriós, és el que l'hi dona la "vidilla" al esport, la il·lusió i els somnis. Realment m'estic divertint molt en bicicleta. Poca conya amb aquest tema, perque si no m'equivoco, a molts corredors els hi passa. Fins i tot al gran kilian jornet ho explica en el llibre "Correr o morir" que m'estic llegint actualment.

Penso que se'm donen millor les pujades que les rectes, ja que en pujades remunto posicions i en llargues rectes els corredors em passen com si fossin Fabian Cancellara i jo un simple jovenet que va en tricicle. Ho atribueixo als meus "entrenaments" en BTT on faig moltes pujades i treballo les cames pujant i després les relaxo en pla. Per carretera el que s'ha de fer es mantenir un ritme constant de pedalada i no ho estic fent.

Em van passant els rivals i se'm comença a pujar la mosca al nas, no vull perdre, amb la bici, l'esforç que he realitzat en el tram de cursa. Fins ara m'estava reservant, una mica, seguint els consells del meu pare que em deia que em reservés i que no forcés, que era molt llarg i no estava en condicions físiques optimes. No l'hi retrec, ni molt menys, és el més normal, es preocupa per els meus genolls. Però ell no ha corregut mai en curses i no sap que l'últim que s'ha de fer és reservar, perquè t'acaben passant tots. En cursa, al màxim sempre! (Amb precaució, clar, una cosa és reservar forces i l'altre és passejar-se, aquest pensament, també està condicionat amb la distància, en una marató o una mitja evidentment si que s'ha de reservar, però en un cursa "sprint" millor que no).

Apunt d'entrar a boxes i canviar la bici per les vambes de córrer.

Després de pujar el ritme em dono compte que realment hagués pogut donar més en el primer tram de bicicleta. De seguida, seguint un altre consell, m'enganxo a la roda del primer grup de ciclistes que em passa. De seguida em dono compte que realment ajuda molt això "d'anar a roda", llàstima que no ho hagi fet abans. Aquí peco de "novato". Una cosa més apresa que em servirà de cara al futur, per això estan les primeres vegades.

Enganxat a roda del petit grup que em persegueix arribem ràpid un altre cop a Sant Fruitós. En l'últim tram cap a boxes ja començo a notar força el mal al genoll. Fins ara en el tram de bici no l'havia notat gaire, però ara em tornen les punxades fortes, baixo una mica el ritme i arribo a boxes be. O això és el que em pensava.

El gest de la cara reflexa perfectament el mal que patia.

Al baixar de la bici, literalment, moro del mal als genolls, cada vegada que trepitjo és un infern dins meu. M'adono que patiré i molt per poder acabar l'últim tram a peu.
Deixo la bici i amb la mirada perduda al terra començo a córrer, o a arrossegar-me, no ho sé. Realment em fan molt mal els genolls sembla que no hagin d'aguantar més. Físicament estic be i si els genolls m'ho permetessin correria encara més ràpid que durant el primer tram. Però aquí ja no importa el físic ni res relacionat amb els entrenaments, amb córrer ni amb cap cursa. A partir d'aquí comença una autentica batalla entre el mal als genolls i la meva fortalesa mental.

No es tracta de còrrer, es tracta d'aguantar el mal, que ara està sent insuportable. Arribats aquí i apunt d'acabar per rés del món penso en la retirada. Ara he d'acabar si o si.

Surto de Boxes i comença la batalla. Els meus genolls contra la meva força de voluntat. Rebufo i intento respirar be. Em fa molt mal cada trepitjada, si només fos un genoll podria modificar la meva trepitjada intentant reduir el mal, però per mala sort, no només és un genoll, són els dos. El dolor augmenta i jo vaig tirant endavant. Aquí ja no vaig amb cap grup i trobo a gent solta per el circuit, fins i tot un que camina. El passo i treien forces passo a un altre corredor. Realment vull córrer més i puc, però cada vegada que ho intento els genolls s'encarreguen d'avisar-me que no puc fer-ho.

Encarant els últims Kms. Mateixa mirada, mateix gest. Patint.

Amb la mirada perduda al terra, o en un altre món, continuo corrent i ja arribo a la part asfaltada de llarga baixada i pujada posterior. En un tram on podria recuperar posicions en perdo una, el noi que caminava abans m'avança, realment no vaig gens be.

Em començo a marejar i no se si es per la calor o per tot l'esforç que estic fent aguantant el dolor. Agafo aigua de l'avituallament i tirant-me-la per sobre sembla que em calma una mica. Continuo corrent i arribo a la part que fa pujada. Fent un esforç titànic supero a 2 corredors més abans d'afrontar la baixada cap a la línia de meta que sembla no arribar mai.

Entrant a meta. Quina cara!

L'últim tram de pujada es fa etern. Apreto les dents, tanco els ulls i tiro endavant. Acabaré corrent, si o si, no penso arribar caminant ni en fer-ho durant el trajecte. Se que això em perjudicarà i que m'estic fent més mal, però un cop començat la mentalitat ha de ser la d'acabar i a una persona tan cabeçuda com jo no li pots fer entendre el contrari.

Ja baixant cap a meta, on s'hi aplega més públic, faig un altre esforç, passo un altre corredor i em deixo anar per la inèrcia de la baixada. Aguantant el mal entro a meta, s'ha acabat el patiment. He aconseguit l'objectiu: Acabar.

Moments després d'entrar m'oblido de la meva petita gesta (acabar) i ja l'hi comento a l'Anna, que contenta em felicita, que no ho faci que no ho he fet gens be, ai... No tinc remei. Sort que després amb el cap fred ja vaig pensant que el que vaig fer ja va ser molt.

Però és el que té voler més sempre. Que mai en tens prou, encara que corris amb 40 de febre, malalt, lesionat, o amb els ulls tapats...

Peso que aquesta és la principal virtut d'un esportista, i jo encara tinc que millorar-la molt. El fet de voler més sempre, de no conformar-se mai, de voler superar-se dia a dia. Ser constant.

Tornant cap a casa el pare em comenta "quins collons que tens d'haver acabat" per jo, lluny d'estar orgullós ja penso en els errors que he comés i en que acabar no ha estat rés perquè no ho he donat tot o hagués pogut fer menys temps, no reservar tant.. (etc) Però finalment em quedo amb la idea que em diu; jo no seria capaç de acabar-ho, ni molta gent més. I penso que és veritat, que jo fa tan sols un any, o mesos hagés sigut incapaç d'acabar una cosa així. I fent una mirada enrere veig que el progrés que he tingut és realment molt bo. Ara truncat per una inoportuna lesió.

Però això no farà més que reforçar-me, espero, quan pugui tornar a còrrer en condicions voler millorar dia a dia, per superar-me. Perquè quan parlo de millorar, de guanyar, de superar-me, només em fixo amb mi mateix. A les competicions no lluito per quedar en la posició 25 o en la 45. Que si vaig be i puc intentar quedar el 20 i no el 22 ho intentaré, però en realitat el que busco no és més que superar-me a mi mateix.

Penso que aquesta és la gran virtut d'aquest esport. Cada cursa tens l'oportunitat de superar-te de nou, sense importar l'anterior. Quan comença una cursa estàs tu, la teva ment, el teu físic i el teu esforç. La capacitat de posar el cos al límit és el que m'enganxa. Fer un entrenament, una cursa amb un temps molt bo i pensar que ho has donat tot i que és impossible fer menys, però que, al mes següent, després d'haver treballat i entrenat de valent, et tornes a superar. Aquesta és la grandesa de l'esport. Posar el cos al límit i donar-te conte que realment no en te, o que no està on tu pensaves que era.

RUN + BIKE + RUN. En definitiva una gran experiència. Repetiré.

Resultats

Els dies abans de la cursa pensava que fer 20 minuts en la primera part de la cursa a peu (5km) seria tot un èxit degut al mal i les dificultats que segurament tindria, ja que el meu "record" en la distància era d'uns 18 i pico, però ja feia temps, als meus inicis. Finalment i per sorpresa meva, el crono dels primers 5km (tot i que he llegit que podien no ser exactes) vaig marcar uns sorprenents 17 i pico. Increïble estant lesionat.

Aquí deixo els resultats i classificació per si algú els vol mirar: (resultats)

I ara que?

Això és el que em pregunto jo. M'han diagnosticat una(es) més que segura tendinitis en ambdós genolls. Sembla que no hagi de marxar mai. Encara estic en proves per determinar que és.

De moment 0 entrenaments i partits de futbol i 0 entrenaments i curses. No em vull fer més mal. Tot i que sempre està en ment la idea de fer una curseta encara que sigui curta i aguantar el mal. Però millor que no. De moment i crec que he fet be, he descartat participar en la cursa que tenia demà. La milla de la Sagrada Família Eren només 1.6 Km i em veia en cor de fer-los be esperant que el mal no tingués temps a aparèixer. I sentint-ho molt també haure de descartar la cursa que tanta il·lusió tenia per fer-la, La d'Altafulla de l'1 de Maig.

Mentalment estic be, més motivat que mai per sortir a entrenar com no ho he fet mai. Espero que em duri i aquestes ganes estiguin presents quan em recuperi de la lesió.

De totes maneres preveig un estiu ple de BTT, sembla que la lesió va per llarg. No em permet córrer be però si anar en bici. Tinc l'objectiu marcat de la Selenika. A veure si ens en sortim. No serà per ganes.

Aquí un petit vídeo, "molt xorra", ja que no tinc cap foto anant en bicicleta.

Encara tinc molt que aprendre en aquest món. Però em diverteix molt.

Del vídeo, més que la part on surt la bici, m'agrada el fet que es veu el bosc en plena acció, l'aire que acarona les plantes i les mou amb violència la solitud del bosc sense la vida humana... Deixo la càmera i grava la soledat del bosc només interrompuda per el pas breu de la meva bicicleta. No se com explicar-ho, ho trobo un instant màgic, únic. Incapaç de percebre's si no és gràcies a un vídeo. Mireu i opineu.

Per acabar...

Vull aprofitar des d'aquí per felicitar a l'organització. Va ser una gran prova i no van faltar facilitats als corredors, proximitat, i la feina ben feta. Aixi dóna gust participar i fer esport. Enhorabona.

Finalment deixo algunes fotos més de la Duatló.